Sant Cugat commemora enguany els 250 anys del Pi d'en Xandri i ho fa amb el principal objectiu que la Generalitat el declari Arbre Monumental de Catalunya. El Pi d'en Xandri és una de les entrades més conegudes al parc de Collserola. La seva imatge amb una gran branca separada fruit de l'afectació de la nevada de 1962 i el seu tronc apuntalat per tutors s'han convertit en un símbol de Sant Cugat. I és que una de les coses que ha permès el seu seguiment regular després de l'atac que va partir el 1997, és poder datar el naixement d'aquest emblema de la ciutat: el 1774. Parlem de l'arbre i ho fem amb un dels seus màxims coneixedors, l'enginyer ambiental, arquitecte paisatgista i excap del Servei de Paisatge i Verd Urbà de l'Ajuntament de Sant Cugat, Jordi Torrijos, que defensa el tancament perimetral de la zona perquè la gent no s'hi pugui apropar fins al tronc.
ESCOLTA-HO
Què representa per vostè aquest pi? És una manera més d'estimar Sant Cugat. Representa un eix. Un eix que neix, que creix i uneix.
El Pi ha estat un punt cabdal sempre per l'Ajuntament? Sempre ho ha estat, fins i tot ja abans de l'agressió del 2 de febrer de 1997, perquè ja prèviament ens havíem posat en contacte amb el propietari (el senyor Esteve Miquel, que era el pare del Domènec Miquel, l'actual propietari) i ja havíem fet treballs de restauració i millora del pi anys abans, un parell d'anys abans, exactament.
De fet, l'agressió, suposo, que també ve per fer mal no només al Pi, sinó a la protecció del medi natural, no? Sí, també podíem fer altres lectures, però clar, sense que hi hagi proves no es pot dir, no es pot saber exactament. Però també era un moment en què l'Ajuntament feia una campanya de donar valor als elements naturals de Sant Cugat.
I com recorda aquell atac de 1997? Era al voltant de les 8 h, potser una miqueta abans. Em va trucar la Policia Municipal, i em van dir "escolti'm, que han tallat el Pi d'En Xandri, que està mig tallat, ¿qué hacemos? Lo acabamos de cortar? porque está peligroso". Això va ser el primer que em van dir i jo "no, no, no, no fotem, no el toqueu. No toqueu res, millor que encordoneu la zona i que ningú s'acosti i jo trucaré i ja parlaré amb l'alcaldia. De fet, s'havia de parlar també amb la propietat i a partir d'aquí a veure com resolem això, però de moment que no es toqui el Pi, que no es talli". La Policia Municipal patia perquè estava mig tallat i tenien por que caigués i que algú prengués mal.
Si no s'hagués apuntalat, hauria caigut? Bé (i riu), a veure, no es pot dir al 100%. Hem d'explicar que és un apuntalament una miqueta especial. Hi havia una situació de possible perill i d'inseguretat de què pogués caure, això està clar, sobretot davant d'una situació climatològica adversa amb pluges, vents, etcètera. Llavors, els puntals era important posar-los per seguretat. Això ja per començar. Ara bé, són uns puntals que no toquen la creu de l'arbre, a la part alta de l'arbre. Tenen una separació. Per què? Perquè l'arbre necessita una mica de moviment. I en aquest moviment també detecta més fàcilment la greu ferida que té més avall. I això l'ajuda una miqueta a treballar a enviar teixits de creixement meristemàtics per anar tapant aquella ferida progressivament. Per tant, no pot tocar l'arbre. A part que si toca, és un punt rígid i davant també d'una forta tempesta, uns vents ciclònics, com s'han donat diverses vegades aquí a Sant Cugat, podia, diguem-ne, trencar-se per allà. En conseqüència, ha de tenir aquest moviment, i el té. I, per tant, és un treball que s'ha de fer contínuament per part de l'Ajuntament, de mutu acord a la propietat, d'anar progressivament tallant una miqueta els puntals a la part de dalt perquè no toquin el tronc.
Com va ser aquell procés de decidir que no es tallava perquè era un element important que s'havia de salvar? Sí perquè a part de voler-ho tallar el van intentar cremar. De fet, no el van saber tallar perquè, entre altres coses, no en sabien prou. Així de clar. Llavors van buidar tot el combustible dins de la ferida del tall i li van calar foc. I clar, anava la cosa fumejant i anava fent mal. Per tant, el primer que vaig fer va ser pensar si cauria o no cauria i si s'havia de tallar o no. Aquell dia no vaig anar a dormir. Era un diumenge, la nit de diumenge a dilluns, i vaig preparar tot un informe amb un pla de restauració i recuperació del Pi. L'alcalde, Joan Aymerich, ens va cridar al seu despatx a primera hora d'aquell dilluns al director d'Urbanisme i a mi i ens va preguntar "què fem?" perquè des d'Urbanisme li deien que ja estava mig tallat i poder s'havia d'acabar de tallar. I jo li vaig dir que no. Li vaig explicar que era un símbol de Sant Cugat, un arbre que era un punt de trobada del Club Muntanyenc, d'excursionistes, de gent que anava cap a Can Borrell i també camí a Sant Medir i que s'havia de fer com el Pi de les Tres Branques del Berguedà que està mort i està en peus i la gent se l'estima igualment. Per tant, que l'havia d'intentar aguantar encara que es morís. I això a l'alcalde li va agradar. L'alcalde Joan Aymerich va ser valent, perquè no ho tenia fàcil tampoc, perquè tenia moltes pressions. L'alcalde em va fer cas i, a partir d'aquí, va dir "Jordi, endavant, recuperarem el Pi".
La feina va ser de dies, de mesos? Es va haver de fer una actuació molt ràpida, amb un procediment totalment legal, però d'urgència, per fer una adjudicació. S'havia de tenir en compte que era una feina que no la podia fer qualsevol. Havia de ser una empresa molt especialitzada, però jo ja m'havia mogut. Aquell diumenge ja vaig contactar amb alguns professionals i vam escollir un, lògicament presentant pressupostos i tot, tanmateix, ho vam fer un procediment molt ràpid. I realment va anar molt bé, perquè es van aconseguir aquests puntals que són d'aquells que s'utilitzaven per línies telefòniques quan travessaven boscos per sobre els arbres. El primer va ser, a part de perimetrar la zona per seguretat i que ningú s'acostés massa, treure el teixit necrosat que estava cremant dins de la ferida. Vam haver de fer un treball de cirurgia arbòria, anar traient tot el teixit cremat fins a trobar fusta viva i sana.
Jordi Torrijos mesurant el Pi Gros d'en Xandri, una tasca que ha anat fent al llarg dels anys com a tècnic de l'Ajuntament / Foto: Cugat Mèdia (Lluís Llebot)
Des de llavors va agafar més importància el pi o ja el tenia? Els propietaris del paratge d'en Xandri, durant les generacions, l'han anat conservant com una fita en el principi de la seva finca. I el propietari el volia continuar conservant, també. I tot això sumava. Molta gent ja coneixia el Pi, evidentment perquè l'any 1995 va ser declarat, primer, arbre d'interès local i, després, d'interès comarcal. Per tant, era un arbre que quedava ja protegit en l'àmbit local i comarcal. Faltava el següent pas, que era arbre d'interès monumental de Catalunya, que és el que s'està tramitant en aquest moment. Doncs, ja es coneixia, però, així i tot, altres persones del municipi el van acabar de conèixer, i sobretot els escolars. Perquè a través de les bones relacions amb el Club Muntanyenc i les entitats socials i culturals del municipi, es va fer tota una campanya que els nens de les escoles dibuixessin el Pi d'En Xandri. Per tant, això també va ajudar molt a donar-lo a conèixer.
Per tant, més importància, en aquest cas, ha estat sinònim de més atenció, no? Sí, efectivament.
I aquesta atenció per part de l'administració s'ha anat mantenint correctament al llarg dels anys? Com tothom estava pendent del Pi d'En Xandri, doncs, des de l'Ajuntament sempre s'ha fet seguiment, avisant sempre a la propietat. S'ha hagut de fer seguiment de plagues i de malalties. S'han fet tractaments de millora nutricional, també, per exemple. En aquests seguiments ha estat necessari pujar a dalt del pi, sobretot en períodes de sequera i durant l'estiu.
I això es continua fent o s'hauria de continuar fent d'aquesta manera? Tècnicament sí. Tècnicament, s'ha de continuar vetllant pel Pi i l'Ajuntament ha de posar recursos i medis per estar-hi a sobre i controlar que no hi hagi cap problema de plaga important, sobretot ara en aquest moment en què hi ha una crisi climàtica galopant que s'ha patit un període de sequera molt important. Tot i que el Pi d'en Xandri, des de la seva plantació fins a l'actualitat, ha passat almenys 4 o 5 períodes de sequera molt rellevants, aquesta última té el problema afegit que no és únicament que la sequera duri un període de temps llarg, sinó que també les temperatures són molt elevades i això és delicat. Per tant, s'ha de continuar controlant. Un altre tema crucial és que seria bo delimitar la zona. Delimitar-ho amb tanques perquè el pi és alt, va cap a 24 metres, i la caiguda d'una pinya és una mica delicat. I en aquest sentit, entre la propietat i l'Ajuntament estan treballant en aquest tema. No pot ser que s'acosti algú allà i que li caigui una pinya al cap. Per tant, l'Ajuntament i la propietat s'han de posar d'acord i fer un tancament perimetral de seguretat amb la zona de projecció de la capçada en el terreny, una miqueta més enllà. Això és important.
Clar, ara la gent pot apropar-se fins a tocar el tronc Sí, sí. La gent ara pot acostar-se a tocar el tronc, efectivament.
Diem que el Pi celebra els seus 250 anys. Com se sap l'edat d'un pi? Per saber-ho se li fan uns talls al pi i se li introdueixen com unes agulles de fer jerseis (una cosa molt similar) i es treu una mostra dels anells que té el pi. Els anells els vam portar a Bellaterra i una doctora en Biologia els va analitzar i estudiar, i vam poder determinar l'edat del Pi. I l'edat del pi determina, sempre hi ha un marge d'error de més o menys cinc anys amunt i avall, que és un pi plantat el 1774, potser un parell d'anys abans perquè, clar, el pi no era un pinyó que germinava, era un pi d'una certa mida ja quan es va plantar. Per tant, ja tenia uns anys.
Per què abans d'aquest atac no s'havia datat l'edat del Pi? No s'havia datat, s'havia calculat aproximadament, perquè també seguint tot el tron, les branques primàries, secundàries, terciàries, quaternàries, pots fer una aproximació, però mai és tan exacte.
En aquests 250 anys ha arribat en bon estat el pi? I quines són les principals amenaces que té actualment? El Pi d'en Xandri s'ha sentit estimat. Hi ha un científic italià que parla de la intel·ligència de la vegetació, de la intel·ligència de les plantes dels arbres. S'ha demostrat, per exemple, que si hi ha un arbre petit que està patint i hi ha un altre més gran al costat de la mateixa espècie, es poden comunicar per les arrels i li pot transmetre nutrients, per exemple. Pel que fa a les amenaces, sobretot s'ha de vigilar amb els períodes de sequera i les plagues que es poden desenvolupar en un moment d'excés de calor. Això és el que cal vetllar, principalment.
Té 250 anys. Em sembla que un pi pinyoner d'aquestes característiques pot arribar a viure 400 anys? Sí, aproximadament i en això estem. Nosaltres no ho veurem, però ho deixarem per a les generacions futures.
Dèiem al principi que hi ha l'objectiu també que la Generalitat el declari arbre monumental de Catalunya. Des de l'Ajuntament s'està fent feina en aquest aspecte. Com ho defensaries tu, també, perquè fos així? I què té de diferent aquest pi d'altres pins? A part de la mida, ja que hi ha altres una miqueta inferiors que estan catalogats com a obres monumentals de Catalunya, té la singularitat afegida de tota la història que hi ha al darrere. I això és un factor molt important a l'hora de determinar també si l'arbre és mereixedor de ser catalogat com a arbre monumental de Catalunya. És a dir, s'ha de tenir en compte, més enllà de la qüestió natural, què suposa per a la població aquest arbre. El tema cultural, històric i tradicional.
Fa un temps que es va jubilar a l'Ajuntament, però la seva tasca per recuperar la natura i, sobretot, centrada en el Pi d'en Xandri, no s'ha aturat. L'està mantenint molt actiu, això, no? Em manté molt actiu i agraeixo a l'Ajuntament que també m'hagi demanat la col·laboració i participació en aquest projecte dels 250 anys del Pi d'en Xandri. Estem elaborant un llibret explicatiu i commemoratiu que explicarà, per períodes de 25 anys, com va creixent i desenvolupant-se el Pi i quins són els fets històrics de cada moment a Sant Cugat. Volem explicar com creixia Sant Cugat a mesura que creixia el Pi.
DECLARACIONS
Jordi Torrijos
Seria bo delimitar la zona amb tanques perquè el pi és alt, va cap a 24 metres i la caiguda d'una pinya pot ser una mica delicat. La propietat i l'Ajuntament estan treballant en aquest tema. S'ha de fer un tancament perimetral.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.