Ignasi Cabanas: 'La figura del droguer ha perdut importància'

La drogueria Pintures Cabanas, situada a la desembocadura del carrer Santiago Rusiñol a la plaça d'Octavià, està a punt de tancar les portes després de 70 anys d'activitat. El motiu és la jubilació d'Ignasi Cabanas, que després de tota una vida al capdavant del negoci, ha decidit retirar-se per dedicar més temps a la galeria d'art Sala Rusiñol, que seguirà oberta.

Escolta-ho

Quin any va obrir Pintures Cabanas?
Pintures Cabanas es va obrir el dia que es van casar els meus pares, que va ser el 14 de maig de 1951. Per tant, el maig d'aquest any es complien els 70 anys.

I com ha canviat des de llavors la botiga?
Ha canviat moltíssim. Jo tinc 68 anys, pràcticament l'edat de la botiga, i l'he viscuda des del començament. La drogueria va néixer darrere de l'establiment Comestibles Castells, de la tieta Lola. Allà hi havia el més imprescindible i pràcticament tot es venia a granel. Teníem una balança i pesàvem cada cosa a la clientela. I el meu pare, que era un pintor molt expert, preparava les pintures per als clients. Llavors no existia la pintura envasada. Una mica més endavant, als anys 60, els meus pares van comprar la casa del costat i la van rehabilitar per posar-hi la botiga, ara amb sortida al carrer. I al cap de poc temps, em vaig incorporar jo com un treballador més.

Què recorda més d'aquells temps?
El camió de guix. La seva arribada era tot un esdeveniment. Llavors les cases es pintaven amb guix, cola, pigment i aigua. Cada mes i mig venia un camió, s'aturava al carrer de Santiago Rusiñol, que era de doble sentit, i entre tots el descarregàvem. Després havíem de barrejar el guix amb cola vegetal, aigua i pigment, i a partir d'això fèiem la pintura preparada a la cola. Les clientes, generalment dones, venien a comprar la pintura amb la seva pròpia galleda. Nosaltres ens arremangàvem, ho remenàvem tot i fèiem la pintura.

Després ja van arribar els paquets de cola preparats, i cadascú feia la barreja a casa seva. Això era molt més còmode perquè ja disposàvem d'unes cartes de color. A continuació va venir l'etapa de la colamina, que va desaparèixer quan va entrar la pintura plàstica al mercat, que és la que estem venent ara. I, dins d'aquesta, el més nou és la pintura ecològica.

A part de la pintura, també hi havia altres productes que s'elaboraven a la mateixa botiga?
Sí, perquè ho veníem tot a granel. Ho pesàvem i ho servíem en paperines. Per tant, havíem de conèixer molt bé per què servia cada cosa, perquè no hi havia instruccions. La clientela depenia de les nostres explicacions per fer servir cada cosa. Parlem de productes de neteja, mata-rates, etc.

Els productes han canviat molt però, la clientela, també?
Ha canviat el producte, la clientela i, també, el tipus de venda. La venda que jo havia conegut de jove, era una venda de taulell, com la d'abans de les farmàcies. Ara, com que tot ve envasat, aquest servei pràcticament ha desaparegut, perquè els productes venen amb instruccions. Això fa que la figura del droguer hagi perdut una mica d'importància. A més, també hi ha Google, on qualsevol persona pot consultar el que vulgui. La nostra feina ha quedat molt reduïda, en relació amb els consells que podíem donar abans.

Tot i això, sempre pots donar algun consell, clar, perquè la gent també t'ho agraeix. La clientela anterior venia, esperava el seu torn per ser atès, i avui a dia, en canvi, els joves estan més acostumats a agafar els seus productes, pagar i marxar. Nosaltres hem intentat fer un mix entre els dos models. Durant aquests 70 anys jo crec que hem fet una labor d'atenció a la clientela important.

Al mateix espai també hi ha una botiga de joguines.
Així és. Cap a l'any 65 vam començar a vendre joguines al segon pis, a sobre de la drogueria. Al cap d'un parell d'anys els meus pares van ampliar la casa per l'altra banda i, al número 58, hi van ubicar la botiga d'Els tres reis. De fet, la façana d'Els tres reis és la mateixa des de l'any 72. I Els tres reis continuaran, el que volem tancar és la drogueria, només. Jo tinc l'edat de jubilar-me i em vull mig jubilar. Seguiré amb les joguines i amb la Sala Rusiñol.

Li sap greu que la drogueria es tanqui?
Jo soc una mica romàntic i, com a romàntic que soc, em sap greu, perquè ha estat una part important de la meva vida. Sembla que no s'hagués de tancar mai, però no, nosaltres no som eterns, almenys en aquest món, i les coses tampoc no ho són. En el fons em sap greu, sí, per això ho estic allargant. M'he passat de l'edat de jubilar-me perquè ho he anat posposant. I al setembre d'aquest any la meva família ja em va demanar que, almenys, tanquéssim la drogueria, i així em pogués mig jubilar.

I a l'espai de la drogueria què hi haurà?
Això és una incògnita, encara. No sabem si tornarem a separar els locals i llogarem el que queda buit o si ampliarem la botiga de joguines. Ja es veurà.

Com s'imagina aquesta mitja jubilació que li ve per davant?
Serà bastant descansada, perquè se m'alliberaran els matins. Quan la botiga no hi sigui, tindré més temps per la Sala Rusiñol: anar a veure pintors, preparar exposicions... Amb això ja tindré el temps bastant ple. No crec que em pugui avorrir.

Per acabar vull agrair la confiança de tots aquests anys a la nostra clientela i dir-los que, ens sap greu, però que haurem de tancar la botiga. En principi això és el que està preparat, però bé, mai se sap.