[Entrevista] Jordi Lara: 'Volia respondre a per què Xirinacs va decidir morir'

Jordi Lara posa sobre la taula l'elecció del moment i la manera de morir a 'Sis nits d'agost', la història dels últims dies del filòsof, activista i polític Lluís Maria Xirinacs. Les circumstàncies de la seva mort, sol en un prat del Ripollès i per la seva pròpia voluntat, però lluny del suicidi, han cridat l'atenció de Lara, premi de la Crítica Serra d'Or per 'Mística conilla', que compta amb testimonis de l'entorn de Xirinacs i amb les persones que, d'alguna manera o altra, van viure l'acció de prop. En una entrevista al 'Sant Cugat a fons', l'escriptor i periodista santcugatenc ha assegurat que la voluntat del llibre és 'respondre a la pregunta de per què va voler morir'.

Escolta-ho

Per què revisitar aquells dies?
Un interès estrictament literari. No vaig conèixer Xirinacs, en tenia una idea feta, esbiaixada, d'un lluitador antifranquista molt significat, però poc clara. Em va captivar una imatge de naturalesa literària, la d'un home, assegut al mig d'una pastura, sota la pluja, tot sol, esperant per morir.

Això desvetlla una pregunta essencial. Per què vol morir? I aquest és l'origen i el final de la novel·la. No vull presentar un nou Xirinacs, ni fer una biografia o una reivindicació. És només respondre a aquesta pregunta.

Gairebé tota la novel·la passa al voltant del prat del Ripollès on mor Xirinacs, on hi ha moltíssimes històries.
La muntanya és plena de gent que hi viu, que hi lluita. I saben que et dóna una llibertat, estàs envoltat de natura, va a un altre temps, però també et lliga molt. Però no és fàcil. Tots aquest personatges es troben que aquest home, que va pujar de Barcelona per anar-se a morir en un prat de vaques, fa que l'indret agafi un significat que ells no havien sospitat mai.

A 'Sis nits d'agost' es reflexiona al voltant de la història del paratge, tant pel que havia sigut per Xirinacs com pels seus habitants.
Quan Xirinacs hi arriba per primera vegada, al voltant dels anys 50, li dóna un sentit místic. És un lloc molt bonic, una pastura relativament plana, envoltada de pins i amb unes vistes esplèndides. Ell ho va dotar d'una sèrie de significats místics perquè li interessava pujar allà dalt a morir.

També es transmet que, actualment, Xirinacs no hagués pogut anar a morir sol allà. Avui en dia la muntanya està molt transitada, però per oci.
Hem d'anar establint una nova relació amb la muntanya. La teníem abans com a éssers recol·lectors i era sobretot una font d'alimentació. Ara ha esdevingut un indret d'esplai i probablement acabarà sent també un lloc de residència. De fet, Xirinacs quan arriba allà a dalt no sap que aquell indret havia estat habitat i per ell té un significat totalment diferent al dels seus pobladors. La muntanya vol dir coses diferents segons qui hi puja i què hi puja a fer.

Aquesta història també toca d'alguna manera tothom qui viu a la zona.
El Ripollès és terra de llegendes, com la del comte Arnau, i amb l'acció de Xirinacs sembla que se n'hi solapi una de nova. Hi ha gent de la muntanya que d'alguna manera es troben astorats pel fet que en aquella zona, que ja tenia el seu propi llegendari, de cop i volta hi apareix tota la mística que Xirinacs porta amb ell quan va a morir.

Per ell, la muntanya del Taga representa la mare universal, la de Sant Amanç el pare o aquell que estima... Tot té un significat afegit al que ja tenia.

Els sorprèn que algú pugui abandonar la vida voluntàriament?
Aquesta és la gran pregunta del llibre. Ell puja el mateix dia que fa 75 anys, no tenia cap malaltia terminal, no patia cap patologia mental, no se sentia sol, tenia molta feina a fer. No quadra amb cap de les tipologies del suïcida. Per què puja a morir aquest home? Tothom va intentant donar-hi una resposta, però finalment la que importa és la que es dóna cada lector.

No és habitual que algú triï el moment de marxar.
No ens ho plantegem gaire. La societat actual ha superat alguns tabús, per exemple en part el sexe, però ara n'hi ha un de nou, la mort. Sembla que ens faci nosa, no en volem sentir parlar, els cementiris són llocs allunyats on la gent va una vegada l'any. Però és tan nostra com la vida. Podem fer-nos-en responsables i la novel·la parla d'això.

Què vas sentir la primera vegada que vas pujar al pla de Cal Pegot?
Ja vaig pujar sabent que hi havia mort Lluís Maria Xirinacs i hi vaig anar, sobretot, a interrogar el paisatge, a preguntar-me per què aquell home, que no coneixia gaire, havia triat entre tots els llocs del món aquells 100 metres quadrats de pastura per vaques per anar-hi a morir. És veritat aquella frase que un no és d'on ha nascut sinó d'on voldria anar a morir i és molt significatiu. Ell, barceloní de tota la vida, decideix que no hi vol morir, que ho vol fer en un lloc determinat.

Precisament aquest viatge fins allà està molt ben descrit a l'arrencada del llibre. És important per comprendre per què ho va fer?
Ell puja acompanyat del seu metge, que és un personatge singular. Ha estat vetllant per la seva salut sabent que tenia una data de caducitat fixa, ell ja sabia que volia morir una data determinada. No la va saber fins un mes abans, quan li diu que el dia que faci 75 anys, el 6 d'agost del 2007 és el dia que ha triat.

El metge és una persona molt compromesa amb l'eutanàsia i s'ofereix a acompanyar-lo. El recull a Barcelona i pugen junts fins a prop del pla. Allà s'abracen, es diuen coses que deixarem que descobreixin els lectors i el metge el deixa allà. Cal dir també que això tenia una problemàtica legal i va haver de prendre unes precaucions. Però quan el forense va determinar d'una mort natural sense indicis de criminalitat, no hi havia possibilitat que s'obrís un procés legal.

Després d'haver investigant tant sobre la seva vida. Què creus que pensaria Xirinacs de la situació actual del país?
Ell va intuir que hi hauria un poble que es bellugaria. Deia: 'el poble està trinxat però hi és i alguna dia prendrà les regnes de la seva responsabilitat col·lectiva'. Però ara ens diria que fóssim desobedients des de la justícia perquè obeir a la injustícia és un mal negoci. Cal ser coherent amb la bondat i amb l'honestedat.