Les pioneres del Sant Cugat FC femení presideixen l'últim acte de celebració dels 50 anys de la seva fundació
Una xerrada-col·loqui a la Casa de Cultura tanca el cicle Fem50, que ha servit per commemorar l'efemèride
Foto de família de l'acte de commemoració / Foto: Localpres
Futbol
Publicat el 29/oct/21 per Sara Bella
Vuit pioneres del futbol femení a Sant Cugat han assistit, a primera fila, a la xerrada-col·loqui que ha culminat la celebració del 50è aniversari del primer equip femení del Sant Cugat FC. L'acte, que s'ha celebrat a la Casa de Cultura aquest divendres, també ha comptat amb la participació de bona part de les actuals jugadores de l'equip local, que ja suma un total de 8 equips i més de 140 futbolistes federades.
La xerrada ha fet un repàs a la societat dels anys 70, l'època en què es va fundar l'equip femení del SantCu. A partir d'algunes notícies de la premsa i vinyetes humorístiques, s'ha plasmat el masclisme imperant d'aquelles dècades i la burla explícita que es feia als mitjans cap a les dones esportistes.
Algunes de les jugadores d'avui del SantCu han demanat la paraula per agrair a les pioneres la feina feta, i per recordar que, tot i que s'ha avançat molt, encara queda molta feina per fer. Les futbolistes també han aprofitat la presència de l'alcaldessa, Mireia Ingla, el regidor d'Esports, Francesc Carol, i la tinenta d'alcaldia d'Igualtat, Núria Gibert, per demanar més suport municipal a l'esport femení.
Les pioneres, per la seva banda, s'han mostrat il·lusionades pel creixement del futbol femení a la ciutat i han recordat les dificultats amb què es van trobar en el seu dia. María Ángeles Domínguez, per exemple, ha explicat a Cugat Mèdia que li va costar molt aconseguir que a casa seva la deixessin jugar i que, quan ho va aconseguir, el seu pare l'havia d'acompanyar a la porta cada vegada.
Les actuals jugadores del SantCu ho tenen clar: "Si no fos per les pioneres, no seríem aquí".
DECLARACIONS
M. Ángeles Domínguez
Unes quantes amigues de la fàbrica ens ho vam anar dient. Jo vivia molt a prop del camp de futbol, però igualment em va costar moltíssim que m'hi deixessin anar. De fet, al principi, el meu pare m'acompanyava a la porta cada vegada, però al final ho vaig aconseguir i vaig estar molt temps jugant.