Tots Sants: Tito i els seus col·legues de l'estació

Pepe Garcia

Publicat: el 23/oct/13
Opinió| Columnes

Segurament, els primers furts els va començar en la seva etapa escolar, quan ni s'és nen ni home, ni es té la sensatesa ni el seny de no caminar per la senda equivocada. Després, van venir aquells primers anys que no necessitava consells de ningú. Treballar en aquells primers pubs que es van obrir a Sant Cugat, on es comprava/venia l'anomenada 'merda'. Es lligaven els seus grans porros i fumaven tot el dia.

- Jo macho, ¡menudo pedo pillamos ayer! -et deien.

Però el porro, per a Tito, sobrenom amb què el coneixíem, es va quedar aviat curt. I va començar la recerca, un viatge/periple d'anada sense gairebé possibilitat de retorn. Els petits robatoris es van engrandir amb algun o altre atracament, ajudat amb la navalla de moda per aquella època, l'automàtica, que simplement prement un botó, feia disparar la seva llarga i prima fulla cercant a qui agredir.

I Tito es va fer venedor, traficant, consumidor habitual de viatges amb la xeringa. Es va enganxar a l'últim vagó, el que sempre descarrila. Allà a Tito i els seus amics, els anomenats 'col·legues', els vèiem sempre quan no estaven xutats, asseguts com parracs a les escales de l'estació, esperant no se sabia el què. Deixant passar les hores, un dia rere l'altre, amb els braços plens de marques d'agulles com senyals verinoses d'un formiguer de mort i agonia.

I Tito un mal dia va conèixer la presó. Dues condemnes de quinze anys cadascuna. I a la vida de 'chutes' s'hi van unir les violacions, pallisses, les cremades d'un incendi per ajustament de comptes entre els reclusos. Van passar alguns anys durant els quals Tito va recórrer part dels centres penitenciaris de la geografia ibèrica. A vegades el vèiem de tant en tant per Sant Cugat, ens deia que estava de permís de cap de setmana, i que cada vegada el deixaven sortir més sovint. Però Tito ja no era aquell xaval ros i nerviós amb ganes de marcar gols, quan jugava al futbol al carrer. Als seus ulls, es veia com la vida se li estava escapant, entre 'col·locons', furts 'chutes' i atracaments.

El seu bon comportament als centres carceraris el van anar portant a llocs més còmodes, si és que hi ha diferència de llibertat entre uns barrots o un reixat. Va conèixer llocs anomenats granges de reinserció, això sí, la llibertat es mesura en diners. El que els seus pares pagaven als advocats, perquè el seu nen, en Tito, tingués ara després d'anys de tancament, un buf de vida. Un voler tornar a la innocència perduda als carrers dels jocs infantils. Però la realitat era una altra. Tito, en els seus molts permisos de sortida, seguia cercant els seus col·legues, els de sempre, però que ara eren menys. Uns havien mort a la presó, d'altres en algun racó amagat o sota un pont on clavar-se l'agulla que els feia volar.

Sant Cugat creixia i canviava, ja no era el poble tranquil on s'escoltaven les campanades del Monestir des de lluny als horts i les vinyes dels votants. Sant Cugat ciutat, s'anomenava ara, i aquells vint-i-tants xavals, que contemplaven passar la vida espremuts com un mocador, asseguts als graons de l'estació, al final van caure tots. El tren de les seves vides va descarrilar,deixant en el temps oblits sense records. I Tito, el xavalet, va seguir recorrent llocs on complir la seva llarga condemna.

En una carretera oblidada de l'Extremadura deserta i rural, en un vespre d'estiu sec, trencat, trist i fosc, un cotxe va atropellar i matar, en un d'aquells permísos, un noiet-home, de quasi vint-i-tres anys. Que s'havia passat i havia gastat la seva poca i curta joventut entre drogues i barrots.

En record de J.A.

PEPE GARCIA és membre de CCOO