El màrtir Cugat i la Catalunya d'avui

Victor Alexandre

Publicat: el 20/set/13
Opinió| Columnes

Em sembla un encert que la programació d'enguany del cicle Nits de Música al Claustre del Monestir de Sant Cugat incorpori un altre cop la representació de l'obra 'El màrtir Cugat', drama en dotze escenes i un epíleg, de Josep M. Jaumà, amb direcció de Salvador Fité. Concretament el diumenge, 22 de setembre a les 9 del vespre. Em sembla un encert, no sols perquè és un obra extraordinària i magníficament interpretada que no ens hauríem de perdre, sinó perquè és una creació plena d'universalitat que, tot i centrar-se en uns fets que es remunten a mil set-cents anys enrere, és del tot vigent al segle XXI.

'El màrtir Cugat' és la història del creixement espiritual d'un home que comença essent un fidel braç executor dels designis de l'imperi romà i acaba convertint-se en un insubornable defensor dels drets d'un poble oprimit. Però l'interès de la història no rau únicament en aquesta evolució personal. El veritable moll de l'os de tot plegat es troba en les reaccions que provoca el canvi d'actitud de Cugat en els seus superiors romans i en aquells pels quals està disposat a patir tota mena de tortures. És aquí on l'espectador pot veure que la humanitat, més enllà de l'evolució tecnològica, continua atrapada en les mateixes misèries de segles enrere. Especialment l'afany de domini, el sotmetiment de pobles i l'evidència que tot això és possible perquè sempre hi ha persones i sectors socials que per salvaguardar els seus interessos individuals o de classe, no tenen escrúpols a trair el seu país i a col·laborar amb el dominador. Tot s'hi val, sense la més mínima vergonya, per fer que el sotmetiment es mantingui uns quants segles més. Catalunya n'és una bona prova. Ara que som al llindar de la llibertat nacional, els qui han viscut còmodament instal·lats en l'opressió no dubten a blasmar aquesta llibertat tot cantant les excel·lències de la captivitat. Tanmateix, cal deixar que segueixin cantant. Desafinen molt, però la tortura de sentir-los és música celestial en comparació amb el que li van fer a Cugat. Per tant, gaudim de l'obra i, per més alt que cantin, fem com si sentíssim ploure.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista
www.victoralexandre.cat
@valex_cat