Orgull i felicitat

Blai Blanquer

Publicat: el 11/nov/12
Opinió| Columnes

Al poeta francès Paul Claudel se li atribueix aquesta sentència: 'És més fàcil renunciar a la pròpia felicitat que al propi orgull'.

Tots hem de confessar que més d'un cop, per no reconèixer que ens hem equivocat -cosa que fereix l'amor propi- ens emboliquem en situacions compromeses, carregoses i ben amargues. No és perquè sí que la supèrbia sigui considerada el primer dels pecats capitals i l'arrel de tots els altres. La narració bíblica del 'pecat original' gira entorn d'un somni diabòlic: 'Sereu com Déu'. Però aquesta temptació que s'encobreix d'oripells, arrossega un formidable infortuni. Pensem en la fal·lera pel lluïment i la consternació pel fracàs, les vils infàmies que es cometen per fer carrera, la pèrdua de dignitat a què es sotmeten alguns per tal de sortir a la tele, les humiliacions que es suporten per escalar un lloc elevat, i el ridícul a què ens exposa l'afany de ser aplaudits o admirats. La llista de fatigues i penes que cal aguantar per aconseguir un bri de glòria, és llarga. Per qui vol l'ostentació, el camí de la senzillesa sembla massa ordinari. Per als savis altius, la humilitat és un concepte ple de pols. Però a tant d'orgull li correspon una dosi simètrica de sofriment i d'infelicitat.

BLAI BLANQUER és rector de la parròquia de Sant Pere d'Octavià