Cómo pudiste hacerme esto a mí, si yo te habría querido hasta el fin (Alaska)

Pepe Garcia

Publicat: el 27/mar/12
Opinió| Columnes

Em fa pena veure com els nous agregats al govern estatal ara comencen a fer mascarades bufonesques i com els seus amos els obliguen a canviar el seu pensament polític. Com si haguessin estat dins un armari, darrera del teló de l'escenari on s'amagaven i veient la funció com si no fos amb ells, perquè quan eren a l'oposició tenien l'excusa perfecta per dir que ells no tenien la culpa de res, que Catalunya s'enfonsava sense les seves idees, sense les seves visions que al final van resultat ser 'milongues' futuristes.

Quina tristor veure una part dels nostres representants en un ple d'Ajuntament, un parlament o Corts estatals defensant la destrucció de l'estat del benestar, emparats en un text de reformes que ni 'presumptament' alguns han llegit. Quin dolor al cor sentir defensar com, des d'un partit que fins ara lluitava pel nacionalisme del seu poble, advoquen per la fi d'una gran part de les igualtats dels ciutadans, quan a la dreta nacional no li fa falta cap suport de cap força ni agrupacions polítiques per portar a terme les seves ideologies ni el seu esperit de 'furs patriòtics' (ells es basten i se sobren). I a qui no li agradi aquest cafè li fan empassar tota la cafetera.

Els darrers dies escolto veus de diferents ideologies i pensaments per tot arreu sobre el present i el futur que ja està als llindars de la nostra misèria. Uns diuen que aquestes reformes serviran per parar la sagnia que patim. Altres, que no avançaren en la creació de futur i treball, que com una mena de càncer amb metàstasis ara per ara no hi a solucions, ni amb l'ajuda dels diferents Deus omnipresents.

Però mirant la bola del futur que m'han deixat els agregats, aquesta comença a parlar dels temibles pressupostos estatals d'aquest any, els que no volien mostrar fins les eleccions andaluses, amb les pretensions de poder guanyar alguns vots, però el poble esta amargat de tanta política, partits, colors, ideologies, 'endollisme', corrupcions o malversacions de fons públics. Aquest és un tema fins ara no massa desenvolupat ni clarificat en les nostres administracions. De moment Andalusia ha dit a les urnes allò de 'Virgencita, virgencita...'

No, no m'agrada veure a una part dels meus representants catalans en un hemicicle fent de gregaris d'una ideologia que ens regala forçosament bitllets per un viatge amb fre i marxa enrere. No, no els hi puc perdonar aquest engany quan el vam votar a les urnes perquè tornessin a casa del pare, perquè el que li volien dir la ciutadania amb la seva victòria era que necessitaven un canvi, un canvi d'esperances, d'unitat, de reafirmació d'un poble, però no això d'ara de caminar en un mercadet d''estraperlos', esperançats que demà o en alguns anys els deus patriòtics ens deixin a canvi més poder financer. Llavors serà tard, massa tard per poder salvar el que encara quedi viu o en peus. A vegades les promeses són com agafar aigües amb les mans, sempre acaben escapant-se pels dits.

Segur que a ningú no li agrada que li retallin el salari d'un dia, segur que a ningú li agrada sortir al carrer a manifestar-se pacíficament sabent que potser rebrà pals i hòsties dels que ara governen, però quan els dirigents polítics posats pel poble no volen escoltar les seves veus ni intentar el diàleg una vegada han arribat al poder, a la ciutadania només li queda sortir al carrer o fer vaga, i amb això segur que el meu conegut Jordi no hi està d'acord. Però qui se'n recordarà de nosaltres quan ja no siguem aquí?

I potser la veritat de qui té raó o no, si aquestes reformes ajudaran o perjudicaran a la llarga (de moment destrossa famílies, empreses i presents no viscuts), només ho podrem saber amb el temps, l'insofrible, mandrós i lent temps que quan necessiten que vagi depressa és com si es paralitzés en una lenta agonia d'esperes, com la caiguda lànguida de les fulles a la tardor.

Que el meus representants s'hagin posar el burka que els han deixat els fonamentalistes conservadors és com una ferida oberta que sagna i sagna i continuarà sense parar en el dolor de la gent, perquè ells eren per a molts l'última esperança, l'última frontera abans que la merda cobreixi el matí, per poder tenir el consol que la mesquinesa política de molts morirà també enfonsada, i no sentir-nos con els personatges novel·lescos d'Osamu Dazai.

Per a molts, ells eren les mans, les paraules i les nostres veus, les forces de les últimes barricades abans de l'espoli contra els ciutadans, per a no tornar a escoltar allò final que tan els agrada a molts d''en el día de hoy cautivo y desarmado'...

PEPE GARCÍA és membre de CCOO