La immigració a llarg termini
Arcadi Oliveres
Publicat: el 22/des/11
Opinió|
Columnes
La premsa d'aquesta setmana ens informa que a la ciutat de Barcelona i per descomptat en d'altres llocs de Catalunya hi ha hagut una disminució considerable en quant al cens d'immigrants. Només en un any 16.000 persones han retornat als seus països degut a la crisi i a la manca de feina.
Escolta-ho
A algú li pot semblar que això pot suavitzar en aquest moment la crisi i que a la curta pot anar bé. No ho negaré, però el que és evident és que el tema de la immigració l'hauríem de començar a reflexionar a llarg termini. A llarg termini penso que no és gens convenient que la immigració marxi degut al defecte important que té a Catalunya i també a la resta d'Espanya la nostra piràmide d'edat.
No fa gaire temps les Nacions Unides van dir que Espanya, França, Portugal i Itàlia eren els quatre països amb poblacions més envellides del planeta, i just allà on falta la població és el que en podríem anomenar 'la segona edat', l'edat de treballar.
La gent gran és molta i joves i petits també han nascut bastant ,sobretot a casa nostra, fruit de la immigració. En canvi, la franja mitjana de la població, allò que en diríem 'la segona edat', aquella que és la que aporta les pensions, resulta que és una part molt feble. El fet que ara aquestes persones majoritàriament joves marxin vol dir que d'aquí un temps aquest dèficit serà important.
No fa gaire temps Caixa de Pensions va presentar un estudi segons el qual si les coses segueixen com estan l'equilibri de la piràmide poblacional espanyola necessitarà de l'entrada de 250.000 immigrants nous per any. Ja ens ho havia dit Nacions Unides a començaments de segle que en farien falta en aquell moment uns 150.000. Efectivament, en van anar arribant fins l'arribada de la crisi.
Ara estem en una aturada important i en cins o sis anys a aquesta gent la trobarem a faltar una altre vegada. Si no ve aquesta quantitat que la Caixa de Pensions està preveient en els seus estudis és probable que haguem de començar a pensar i reflexionar seriosament què passa amb les nostres jubilacions i què passa amb els serveis públics.
El que estic dient no és pas un acte ni de solidaritat ni molt menys encara de caritat. És un acte potser d'egoisme, perquè és evident que la immigració s'ha d'admetre per raons de solidaritat però en aquest cas penso que també s'ha de tenir molt clar que des del punt de vista econòmic, social i sobretot dels comptes públics és imprescindible que els tinguem a casa nostra.
ARCADI OLIVERES és economista i president de la Unipau i la Fundació Justícia i Pau