Impotències

Victor Alexandre

Publicat: el 12/ago/10
Opinió| Columnes

La Viagra ha estat una taula de salvació per a molts homes. Només als Estats Units, es calcula que la impotència n'afecta uns trenta milions. Això sol ja demostra la necessitat de l'existència d'aquest fàrmac i fins a quin punt la frivolització que se n'ha fet constitueix una falta de respecte vers els afectats.

Escolta-ho

Crida l'atenció, això sí, el fet que la majoria de compradors siguin dones. Concretament vuit de cada deu. I és que hi ha homes que viuen aquesta disfunció sexual com una humiliació. S'equivoquen, és clar, però no poden fer-hi més. N'hi ha d'altres -pocs, per sort-, que adopten una actitud agressiva per compensar les seves limitacions. És així com, sense adonar-se'n, mostren també la seva impotència intel·lectual. L'erectiva l'amaguen per mitjà de la misogínia; l'altra, per mitjà de la idiotesa. Amb la misogínia apaivaguen el seu complex d'inferioritat, amb la idiotesa desvien la nostra atenció.

L'escena final de La conversa, una de les millors pel·lícu­les de Francis Ford Coppola, mostra la desesperació d'un home, detectiu professional, que després de regirar casa seva de dalt a baix a la recerca d'un micròfon ocult, es declara impotent per trobar-lo. Només hi ha un lloc on no ha mirat, ni mirarà mai, perquè és incapaç de mirar-se a ell mateix: les ulleres que porta sempre posades. Una metàfora perfecte per fer-nos comprendre que, independentment de la distància a què arribem, el viatge sempre és interior.

Per això la impotència intel·lectual és tan dolorosa, molt més que la provocada per una disfunció erèctil, perquè mostra la migradesa de pensament i la incapacitat per fer de la pròpia vida alguna cosa més que un simple estirabot. De fet, és la pitjor de les impotències perquè, a dife­rència de la física, ha de ser suportada per totes aquelles persones que envolten l'impotent, mestre en l'art genital de parlar sense dir res. Detectar-lo, això no obstant, és fàcil: així com en futbol la falta a un adversari evidencia la manca de recursos del qui la comet, també en el món del pensament el carestiós es veu obligat a recórrer a l'esti­ra­bot i a la desqualificació quan s'adona de la seva impotència. No cal fer cas dels seus brams, però. Ja se sap que per a l'ase, encara que sigui català, la lira sempre sona en va.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista.

(Columna publicada el 08-01-2010)