El dret de destruir el patrimoni públic no existeix

Víctor Alexandre

Publicat: el 13/gen/23
Opinió| Columnes

El 30 de desembre passat, arran de la meva columna titulada 'Ciclistes i patinetaires sobre la gespa', referida als qui malmeten el patrimoni públic, vaig rebre tota mena d'insults, judicis d'intencions i desqualificacions personals a través de la xarxa per part de persones emparades en l'anonimat. Són aquella mena de persones covardes que si hi coincidissis a l'ascensor serien incapaces de dir-te a dos pams de distància el mateix que et diuen amb el passamuntanyes d'Internet. Internet és un prodigi, però, com tants altres prodigis tecnològics, té les seves contraindicacions, i una d'elles és que treu en certs individus el pitjor d'ells mateixos.

Un altre apartat el formen els corporativistes, és a dir, els qui, pel fet de tenir una bicicleta, es consideren membres d'un club selecte que, talment com si fos una secta, ha de tenir cua de palla i encendre's ràpidament encara que la crítica o la denúncia només parli d'aquells membres del col·lectiu que tenen una conducta reprovable. Aquesta és una actitud que, malauradament, trobem en tots els gremis i col·lectius: reprovar un policia, un jutge, un àrbitre, un motorista, etc., és, per als sectaris, reprovar tot el col·lectiu. No estic dient pas que tots els integrants de cada gremi responguin a aquest perfil. Ni de bon tros! Però a tot arreu hi ha individus així. També entre els ciclistes, que en comptes de reprovar els membres que desacrediten el col·lectiu, reproven qui gosa referir-s'hi.

D'aquest darrer grup, el dels ciclistes corporativistes, em van arribar argumentacions que intentaven justificar l'incivisme i el comportament destructiu carregant les culpes sobre tercers. En l'article abans esmentat, jo explicava amb fotos il·lustratives que hi ha ciclistes a Sant Cugat que per estalviar-se un segon de pedalada, sí, un sol segon!, només un!, entren al carril bici destruint la zona enjardinada en comptes de fer-ho pel lloc corresponent. Doncs bé, hi havia qui defensava la seva conducta destructiva perquè, segons ell, el disseny urbanístic no estava ben fet. Hi havia, també, qui considerava que la rotonda que separa la continuïtat del carril bici a la Rambla del Celler hauria de desaparèixer perquè és un obstacle en el camí de la seva bicicleta.

Una altra de les excuses donades per justificar l'incivisme és que el carrer hauria "d'adequar el pas a la realitat en lloc de gastar diners posant tanques, bancs i tancaments". S'entén, oi? L'incívic s'atorga el dret de destruir i 'gastar' els diners dels altres per la senzilla raó que algú, no diu qui, no s'adequa a la seva realitat i l'obliga a fer una pedalada més, pedalada que li podria provocar una hèrnia de conseqüències incalculables. Els bancs, segons ell, són una despesa inútil, no serveixen per a res. Gent gran, vells? Què és això? No té en compte tampoc que sense gent incívica com ell no caldria gastar diners per protegir el patrimoni públic.

Una argumentació curiosa per justificar l'incivisme ha estat la de dir que quan hi ha una 'línia de desig', cal fer-la realitat. Era una manera de manipular la qüestió comparant-la amb altres casos en què els vianants, per tallar camí, van per llocs que no són el camí oficial. Però l'exemple no és vàlid per diverses raons, cinc especialment. Per començar, un ciclista o un patinetaire no és un vianant. La segona és que la malifeta d'un tercer no justifica mai la pròpia, altrament tots podríem destruir el patrimoni de la col·lectivitat emparant-nos en què coneixem un veí que també ho fa. La tercera té a veure amb la condició humana: per més 'línies de desig' que concedeixis mai no aconseguiràs satisfer tothom; sempre hi haurà gent que n'obrirà la seva pròpia i una altra i una altra i una altra. És infinit. La vella dita que diu que mai no plou a gust de tothom és una metàfora sobre això. La quarta, té a veure amb l'egoisme: Jo, jo i jo! En altres paraules: "Com que a mi em va millor passar per aquí, doncs hi passo. I si per estalviar-me un segon malmeto el patrimoni públic de la meva col·lectivitat, se me'n fot, perquè jo, jo, jo tinc dret a fer el que em doni la gana. I si m'enxampen adduiré que em limito a seguir la meva línia de desig". La cinquena té a veure amb la manipulació de la realitat que fa l'incívic per tal que aquesta s'adapti als seus interessos personals tot fent passar la seva minoria incívica per una immensa majoria. Naturalment, és fals. No hi ha una majoria incívica que actuï d'acord amb la 'línia de desig' que diu l'incívic. En sóc testimoni ocular diari: la majoria de ciclistes són cívics i no malmeten el patrimoni circulant per la zona enjardinada. Però ja sabem que és molt més fàcil destruir que construir i els fets demostren que amb una minoria, per petita que sigui i sempre la mateixa, n'hi ha prou per destrossar allò que és de tothom.

A propòsit d'aquesta 'línia de desig', veig de tant en tant algunes persones que, en comptes de travessar el carrer de Puig i Cadafalch des de la vorera lateral a la central de la Rambla del Celler, pel pas de vianants en el tram entre el carrer de Montserrat i el passeig de Domènech i Montaner, aproximadament, ho fan per la zona on hi ha flors elevades tot trepitjant-les i destrossant-les. Són molt pocs els qui ho fan, però suficients per malmetre: "Jo, jo, jo i la meva línia de desig". El cert és que si per satisfer els capricis d'aquests egoistes poséssim passos de vianants cada deu metres tampoc no serviria de res, perquè sempre hi hauria incívics que tindrien la seva línia de desig en els nou o en els vuit metres i continuarien trepitjant i destrossant les plantes.

Finalment, dues coses. En la capçalera del meu web i del meu compte de Twitter hi tinc una frase que vaig dir fa quinze anys en un acte al Palau de la Música en defensa dels Drets Humans a propòsit dels estats que dicten sentències que els violen. La frase és: "Quan la legalitat no és justa, és de justícia transgredir la legalitat". Doncs bé, un apologista dels incívics, emparant-se en l'anonimat, fent servir el nom genèric d'Assemblea Bicis Sant Cugat, em recordava aquesta frase per justificar el seu incivisme, com si la destrucció a caprici del patrimoni públic d'un municipi fos un dret reconegut en la Declaració Universal dels Drets Humans. És grotesc, certament, però és el nivell dels anònims. Per si fos poc, adduïa que l'incivisme no destrueix per "ganes de destruir: ho fa espontàniament per millorar un trajecte injust". Realment cal cinisme per destruir allò que no és teu, en nom de la teva comoditat personal, pretextant que no ho fas 'per ganes de destruir', sinó per 'millorar'.

És el mateix 'argument' dels vianants incívics: "Com que a mi em fa mandra travessar pel pas de vianants, destrosso les plantes i flors que trobo al meu pas; però no us penseu que les destrosso per ganes de destrossar, no, les destrosso per millorar la meva vida". Seguint aquest fil, si un ciclista o un automobilista circulen per un carrer en contra direcció i els enxampen, sempre podran adduir que ho fan per coherència amb la seva 'línia de desig' en considerar que la direcció d'aquell carrer no s'adapta als seus interessos personals. Hi havia també qui, defensant aquesta 'línia de desig', adduïa que "els camins els fa l’home" i desqualificava els urbanistes, talment com si aquests no fossin també homes i dones. Homes i dones que han de tenir en compte un munt de factors de la piràmide de mobilitat que van molt més enllà dels capricis individuals.

Diguem, per concloure, que fins i tot en el cas que un disseny pugui ser erroni, res no ens autoritza a destrossar el patrimoni públic. Els humans cometem errors i ens equivoquem, sens dubte, i està bé esmenar-los. Però tan humans som nosaltres com els urbanistes, i nosaltres també ens equivoquem. En què es basa, l'incívic, per atorgar-se la raó? En l'estalvi d'un segon? Qui li diu que l'urbanista no és també ciclista i sap molt bé el que es fa? Qui li diu que el ciutadà que critica l'incivisme no té també bicicleta i sap de què parla? Però és que, a més a més, en el cas concret de la interrupció del carril bici a la rambla del Celler per la rotonda esmentada, és obvi que les bicicletes, per giravoltar-la, han de circular momentàniament per la calçada. Quin problema hi ha? Que no van per la carretera de la Rabassada, també? Cada dia veig ciclistes que circulen per la calçada de l'avinguda de les Corts Catalanes de Sant Cugat prescindint del carril bici que tenen al costat. I no passa res perquè hi tenen dret. És una opció personal que no infringeix el codi de circulació.

Els qui sí que infringeixen el codi de circulació i les normes d'urbanitat són la minoria incívica de ciclistes i patinetaires que circulen quinze metres per la vorera central de la rambla del Celler fins que arriben al punt de la zona enjardinada que ells mateixos han malmès. Cometen dues faltes. Cometen una infracció de trànsit, pel fet de circular per la vorera, cosa que a Sant Cugat comporta sancions que van de 100 a 1.000 euros; i cometen destrossa del patrimoni públic per pur caprici personal. Tot en aquesta vida és discutible i hi ha canals cívics per tal que cadascú plantegi el que li vingui de gust. El que és inadmissible, per tant, és que algú, per pur egoisme personal, destrossi un patrimoni que pertany a tota la col·lectivitat.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista