Estiu del 21

Assun Reyes

Publicat: el 7/set/21
Opinió| Columnes

Es fa difícil reprendre l’escriptura periòdica després d’aquest estiu i en l’actual context mundial i local. Hi ha una percepció de dolor tan generalitzada que qualsevol tema sembla frívol. El patiment més compartit ve encapçalat per Haití, l’Afganistan i la pandèmia sòcio-econòmico-sanitària Covid-19. Una empatia ben treballada ens permet aproximar-nos als i les que es troben en els diferents territoris i situacions, però sovint, al nostre entorn, hi ha gent que viu aquests conflictes de primera mà i ens apropa de forma molt planera a la duríssima realitat.

Pel que fa al 'Corona', en els 18 mesos que fa que hi convivim, tots i totes hem vist famílies greument afectades, comerços tancats, condicions laborals indignes, panorames dantescos a les residències i un deteriorament general dels serveis públics, sobretot un deteriorament increïble de l'atenció sanitària no Covid, que, per més increïble que pugui semblar, no ha provocat una protesta contundent per part de la ciutadania.
Si parlem d'Haití, ens venen al cap catàstrofes més properes que si bé no són comparables pel que fa a les dimensions, sí que ens permeten “sentir” el que són aquestes catàstrofes naturals, afavorides o provocades per un canvi climàtic contra el qual, i això també és increïble, no lluitem com caldria.
I finalment l'Afganistan, l'Afganistan i les seves dones i nenes, perquè són sobretot elles les que ens venen al cap quan pensem en aquest conflicte. També hi ha amics, en aquest cas amics homes, que ens apropen aquest drama. En concret, les persones afganeses sol·licitants d'asil, que han deixat allà les seves famílies, mares, filles, dones, que han vist com en uns mesos una situació ja dolenta s'ha convertit en un infern, sense que des d'aquí ells puguin fer-hi res. I res és res. Són persones amb nom i cognom, com el Muhammed, per exemple, que va passar un calvari per arribar al nostre país, que tampoc aquí ho ha tingut fàcil però que amb molt esforç personal, de les administracions properes, de les organitzacions que l'acompanyen i de les persones que han estat a prop, ha aconseguit l'asil (un cas excepcional si pensem que a Espanya només es concedeix l'asil a un 5% de les persones que el sol·liciten), ha regularitzat la situació administrativa al nostre país i ara tenia com a objectiu immediat el reagrupament familiar, que ja estava a tocar. Amb el context actual, aquest somni tan bàsicament humà, reunir-se amb la pròpia família, de la qual es va separar bruscament per amenaces greus i plausibles, s'ha ensorrat. Ja no és possible. Ni ho serà en anys. A aquest brutal canvi de paradigma s'ha d'afegir el patiment pel futur de les dones i nenes que han quedat preses al seu país, sense cap possibilitat de fugir, condemnades a una vida de penúries i privació dels drets fonamentals, quan ja es veien en aquesta Europa “acollidora” que tenien ara a l'abast gràcies a un gran esforç dels seus familiars que les van precedir en el camí. És un patiment íntim que no veiem en els titulars dels diaris ni a les xarxes. Immesurable, inconsolable, incomprensible.
Fer nostres aquests drames, pensar en què pot fer la ciutadania no afectada, és difícil però, a part de no deixar soles i aïllades les persones que ho pateixen, ens proporciona cert consol. Lluitar contra les causes profundes, manifestar-nos clarament a favor d'acollir, dels drets humans, dels serveis públics... està a l'abast de tothom. I apropar-nos a les organitzacions properes que es dediquen a aquestes lluites, també.

ASSUN REYES és metgessa jubilada, activista en actiu