Tempus fugit i mor el barbar. La 'democràcia' espanyola es constitueix, i amb ella arriba la renovació, la modernització, l'accés general al consum, l'obertura cap a l'exterior. I sobretot arriba la tasca de formigueta de la nova dictadura, la dels mercats financers, que ens enlluerna i sedueix presentant-se com una llampant llum de neó davant d'armes que fins ara havíem vist la vida en penombra. El Pujolisme arriba i s'alimenta de l'èxit de l'estat del benestar, assenta les bases d'una política cultural catalana a llarg termini, i s'oblida d'una cosa. El Poble.
Les elits sempre miren pel benefici propi i en la recerca d'estabilitat cedeixen bocins del seu lucre per mantenir una il·lusió de progrés per a totes. La societat es veu conduïda de nou a creure que els recursos són il·limitats i la cursa del monopoli per acaparar, en molts casos fratricidament, es viu en un context de normalitat en el marc del nou paradigma, on aquesta competència és sana pel desenvolupament econòmic i condueix la societat cap a el progrés. L'individu per damunt del col·lectiu és el primer pas per trencar vincles socials, comunitaris, veïnals i enfrontar als qui sempre haurien d'anar plegats.
S'arriba fins al punt que els moviments especulatius viuen un estat de creixement viral tal que el bocí de pastis es prou farcit per a que la classe treballadora s'oblidi que ho segueix essent i es veu seduïda per l'hipnòtic estatus de ser classe mitjana.
Però el poder a Catalunya sempre ha recaigut en mans de 'cosins i germans' amb un padrí que vetlla per a totes que fa que aquesta consolidació de país no ho sigui igual per a totes. Una part de la classe obrera catalana juntament amb els que tenen el seu origen en els fills de la immigració poden tenir accés a un ascensor social (que hores d'ara està aturat) i a millors quotes de benestar, però no hi haurà una resposta a les necessitats de cohesió social generalitzades i resten espais arreu del territori on la classe treballadora segueix apartada de la inclusió social i aquest suposat progrés.
Es renuncia de forma recurrent a la generalització d'un projecte comú integrador, divers però unitari on es socialitzi un sentiment de pertinença i de complicitat d'objectius. Catalunya no ha sabut explicar bé quin projecte tenia per a les seves classes populars, nouvingudes o no ja, que sempre han estat considerades com a mà d'obra amb qui no cal comptar ni a la que cal fer concessions.
La influència pretesa de les polítiques lingüístiques que arriben a les famílies dels infants escolaritzats en la immersió en els entorns obrers castellanoparlants ha estat sempre supeditada a les experiències i l'acollida viscudes pels pares i mares, i en qualsevol cas s'adopta la cultura per economia més que pel sentiment inclusiu de pertànyer a ella. Els espais on els fills de la LOGSE segueixen vivint en castellà de forma majoritària, són una constant en moltes àrees urbanes metropolitanes. La necessària cultura de mestissatge s'ha vist enverinada per un classisme camuflat entre el tradicionalisme i el neoliberalisme dels 'triomfadors' que ha dificultat l'arrelament, i malgrat que les classes populars també han tingut accés a aquell tros més gran de pastís, mai tastat per les seves mares i pares, han vist que no es contava amb ells per res més que per ser el que mai hem deixat de ser, classe treballadora sempre lluny de les esferes de poder. I ara ens sorprenem quan els nets de la immigració (que ho som totes) es senten dolguts perquè no s'ha comptat amb ells per a decidir i fer de Catalunya un projecte d'estat. Fa anys que la desafecció envers el sobiranisme ha quallat en una part de les classes populars i només la vehemència des de l'independentisme rupturista d'esquerra o l'internacionalisme obrer han mantingut oberts els ponts de la inclusió.
Desafecció, sí. I ara anem una mica justos de temps per a capgirar la història i demanar suports, que paradoxalment a tot l'exposat, estem rebent de forma solidaria de totes les classes populars per a que unes quantes tinguem clar que una Catalunya Lliure i Socialista és el camí i allò antagònic al que fins ara hem viscut.
Salut i República!
FERRAN MARGINEDA és conductor de bus i vocal de la CUP-PC a Valldoreix
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.