Confessió de culpabilitat del Tribunal Constitucional


  • Comparteix:

victor.alexandre

Víctor Alexandre


Publicat: el 5/mai/17
Opinió
Més Columnes de l'autor
PDF

No fa gaire, la secció local de l'Assemblea Nacional Catalana va publicar un text en un mitjà de comunicació de Sant Cugat titulat 'Pérez de los Cobos, culpable confés'. Era un text referit al qui ha estat fins fa ben poc president del Tribunal Constitucional espanyol, i més concretament al seu discurs de comiat. Un discurs en què va confessar que les sentències que dictaven ell i la resta de membres del tribunal tenien la missió d'aturar el procés català, cosa que, tot i ser repugnant, no va sorprendre ningú, ja que fins i tot els observadors internacionals que viuen als antípodes saben que Espanya és un Estat on s'amenaça, es multa i s'inhabilita polítics democràtics per posar les urnes al servei de la ciutadania. Què hi ha més dictatorial que això?

Coincideixo plenament, doncs, amb l'ANC, en la seva apreciació que el discurs de Pérez de los Cobos va ser una vergonyosa confessió de culpabilitat en tota regla. Però no només d'ell, sinó de tot el Tribunal. Va ser una confessió pública i solemne de culpabilitat del Tribunal Constitucional com a òrgan col·legiat de l'Estat. Potser això sobti a algú de bona fe. Però, com diu l'himne nacional de Catalunya, aquesta gent és 'tan ufana i tan superba' que ni tan sols se n'amaguen. Al contrari, en la línia de Torrente Ballester, consideren que Catalunya és seva 'por derecho de conquista' i ni el sentit comú no els atura. No cal patir, però. Ja els aturarà Catalunya. És a dir, els aturarà la democràcia, els aturarà el dret internacional i els aturaran els Drets Humans.

Un dels problemes de la supèrbia és que entela el cervell i converteix el superbiós en un titella dels seus propis deliris de grandesa fins a destruir-lo per efecte de les encegades martellades que es dóna volent fer passar el clau per la cabota. Els superbiosos espanyols ataquen i ataquen, i en el consell de ministres de cada divendres dicten una nova agressió a Catalunya que ja ha estat prèviament 'treballada' a la llotja del Bernabéu, si és hivern, o a la Plaza de Las Ventas, si és estiu. I si hi ha algú que en un despatx ministerial expressa temença per un error comès, se'l tranquil·litza de seguida dient-li que no pateixi: 'Esto la Fiscalía te lo afina.'

Però el cert és que les agressions, a banda de mostrar al món la violació de llibertats bàsiques que està portant a terme l'Estat espanyol, també han posat en relleu la seva impotència per aturar el Procés. No es pot aturar el que és imparable. És el que passa quan el qui es declara amo de la vida d'altri ha perdut davant seu tota autoritat. Pot cridar, sí, i pot prohibir, amenaçar, sancionar, fustigar, inhabilitar... Però els amenaçats, els sancionats, els fustigats, els inhabilitats... riuen per sota el nas tot deixant-lo sol en el seu deliri. Cada inhabilitat té un successor més ferm que l'anterior, i un altre, i un altre, i un altre... No hi ha res a fer. Ho resumeix deliciosament aquesta vella dita de la saviesa popular catalana: vés-te'n Anton, que qui es queda ja es compon.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista
www.victoralexandre.cat
@valex_cat



  • Comparteix:

OPINA

Identifica't per comentar aquesta notícia.

Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.

Avís important

Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims

Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors

No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal

Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.