El relat federalista

Victor Alexandre

Publicat: el 20/nov/15
Opinió| Columnes

En la seva columna del 7 de novembre passat, a Cugat.cat, la senyora Victòria Camps qüestionava la independència de Catalunya per mitjà de diverses preguntes que pretenien situar aquesta opció com una empresa quimèrica o, en el millor dels casos, totalment eixelebrada i gairebé digna de gent poc assenyada. El seny, com tothom sap, sempre ha estat de la banda de l'amo. El captiu només és assenyat quan diu 'sí, amo'. Si es planteja que la llibertat també es va fer per a ell, aleshores esdevé un inconscient, un fanàtic que no sap on va i que ha de donar explicacions per una actitud tan altiva i irracional.

La senyora Camps demanava si Catalunya serà un Estat com Portugal o un Estat lliure associat, com volia Juan José Ibarretxe per al País Basc. També demanava quina nacionalitat tindríem i, entre altres coses, qualificava d’‘entelèquia’ els Països Catalans. Són moltes qüestions i l’espai és curt, però intentaré respondre-les. Diguem, en primer lloc, que el procés català per la independència i el Pla Ibarrretxe no tenen res a veure. Res de res. Llevat del fet, això sí, que el Partit Socialista, partit del qual la senyora Camps és assessora, el va rebutjar amb el mateix menyspreu que ara rebutja la independència catalana. Obviaré els insults i les desqualificacions que el senyor Ibarretxe va rebre per part de membres del Partit Socialista i del Partit Popular en aquella època per més que la seva proposta, com ell mateix reiterava, no era independentista.

El procés català sí que és independentista i repeteix dia rere dia que l’objectiu és ser un Estat tan independent com puguin ser-ho Portugal, Suïssa, Dinamarca o Holanda amb una nacionalitat pròpia com tots els altres. Jo, per exemple, senyora Camps, no sóc espanyol, i tanmateix hi ha un Estat que m’imposa aquesta nacionalitat, tant per viure al meu país, que és Catalunya, com per anar pel món, i això, com comprendrà, no ho puc consentir. Pel que fa als Països Catalans, li puc assegurar que existeixen. Els he trepitjat força de dalt a baix i els conec. I la prova més fefaent de la seva existència la trobem en la mateixa Constitució espanyola, que té un article pensat expressament per esquarterar els Països Catalans tallant-ne tot vincle polític. Em refereixo a l’article 145, que en prohibeix la federació. Per tant, si vol que el relat federalista tingui un bri de credibilitat, el primer que hauria de comunicar al seu partit és que prediqui amb l’exemple. Curiós federalisme aquell que prohibeix federar-se, no l’hi sembla?

Finalment, atès que veig que, com qui no vol la cosa, associa independentisme amb ‘temeritat’ i ‘irracionalitat’ i que, d’acord amb la síndrome del captiu, demana ‘què en farem de la llibertat’, permeti’m respondre-li que en farem el que voldrem, com fa tothom. I de vegades guanyarà l’esquerra, d’altres el centre i d’altres la dreta, com a tot arreu. Però sempre democràticament. En això darrer, m’acceptarà que superar l’Estat espanyol és un joc d’infants. La llibertat, diguem-ho clar, no es justifica. La llibertat de les persones i dels pobles amb consciència de ser-ho és un dret inalienable. Malament rai que algú gosi exigir-te que expliquis per què vols ser lliure. Si t’ho exigeix l’amo és que et vol captiu, i si t’ho exigeix un captiu és que és el teu oncle i es diu Tom.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista
www.victoralexandre.cat
@valex_cat