La culpa és del copilot

Joan Cabases

Publicat: el 14/abr/15
Opinió| Columnes

Quan alguna cosa no surt bé, sempre és culpa del treballador. Quan hi ha algun accident, sempre és cosa dels que estan més avall a l'escala jeràrquica. Els darrers dies n'hem tingut un últim exemple amb l'avió de Germanwings copilotat per Andreas Lubitz, però a l'Estat espanyol tenim un altre cas recent que implica el mateix: desculpabilitzar l'estat o les grans empreses i carregar-ho tot contra un treballador ras i indefens.

Quan vaig sentir i llegir segons quins titulars no vaig poder evitar pensar-ho: ja hi tornem a ser. Amb la catàstrofe del tren de Santiago encara a la retina, en què van perdre la vida 81 persones, tornava a adjudicar-se la responsabilitat d'un desastre al treballador que fa anar la màquina.

En el cas del tren,i a desgrat que tots els focus apuntessin al maquinista, hi havia motius per exculpar-lo: tal com denunciava el sindicat de maquinistes, just en els últims quatre quilòmetres del trajecte, on va tenir lloc l'accident, no hi havia implantat el sistema de seguretat que l'hauria evitat. Per a més inri, la via per on feien passar un tren d'Alta Velocitat era una infraestructura molt vella, aprofitada dels temps del franquisme. Adif (organisme públic encarregat de la via), el PP i el PSOE van afanyar-se a treure's les mirades del damunt.

En el cas de l'avió de Lutfthansa, i segons la versió oficial, un suposat malalt mental hauria aconseguit esquivar tots els exàmens mèdics de la companyia i fer-se amb el control d'un AIRBUS 320 amb 155 persones a bord, sense que res ni ningú no pogués evitar-ho. I el que és més particular: la culpa seria seva. I no de l'empresa, per favor!

En totes dues ocasions, l'estat i les grans empreses han culpat els conductors. I els mitjans 'de descomunicació' (com els anomenava Eduardo Galeano, en pau descansi), en la seva majoria la veu del seu amo, així ho han difós. Però entre el tren de Santiago i l'avió estavellat als Alps hi ha una diferència important. Com vèiem als dos paràgrafs anteriors, en el primer cas tenim elements per contrastar les informacions que se'ns donen. Sobre l'estat de la via, sobre les mesures de seguretat que la fan segura, sobre la velocitat que duia el vehicle... Per contra, amb el cas de l'avió no podem contrastar res. Com a lectors, oients o espectadors, hem de fer autèntics actes de fe quan rebem les informacions relatives a l'accident. I malgrat que les revisions de les caixes negres solen ser fidedignes (les revisen gent amb interessos diferents i inclús oposats), tots sabem que quan la pela corre, els interessos d'uns i d'altres poden diluir-se fins el no-res.

Que valgui un cas extrem com aquest per recordar-nos que sempre s'ha de posar en quarantena tot el que ens arribi. Com a costum, com a primera norma de seguretat. Els periodistes seran bons o dolents; honestos o malintencionats. Però no ens podem empassar les coses sense posar-hi ni un filtre ni una mínima oposició. Hem d'exigir uns mínims. Sinó, correm el risc de seguir creient-nos que la transició va ser modèlica, que als Centres d'Internament d'Estrangers i a les comissaries dels Mossos no s'hi practica la tortura, que la crisi és culpa de les persones migrades i de les aturades o que a Sant Cugat només hi ha 300 pisos buits.

JOAN CABASÉS és estudiant de Periodisme, membre de l'Esplai Sarau i militant d'Arran Sant Cugat