Podemos què?

Joan Cabases

Publicat: el 23/des/14
Opinió| Columnes

Aquest cap de setmana ha tornat a venir algú de Madrid a dir-nos com s'han de fer les coses. Ens han intentat fer tornar 30 anys enrere per reenganxar-nos a un projecte, el del regne espanyol, que aquí ja tenim assumit com a fallit. Ha tornat a arribar un polític espanyol a Catalunya (oh, quina 'il·lu', ens vénen a veure!) a donar-nos lliçons de democràcia.

I és com a mínim curiós que la idea de Pablo Iglesias, secretari general de Podemos, sigui, vés per on, venir a atacar de forma directa el polític més honest, coherent, i millor valorat del país. Si avui dia tot provoca reaccions a la xarxa, aquesta estratègia va ser una autèntica bomba. I van donar-se respostes com les de Toni Soler, que al seu blog escrivia que el decebia 'el seu cop baix cap a David Fernàndez per l'abraçada del 9N amb Artur Mas. Que el líder de Podemos vingui aquí a burxar la CUP, que porta dècades fent política alternativa al carrer, i que va entrar al Parlament sense trepitjar un plató, resulta difícil de justificar'. Mentre David Fernàndez és al carrer mirant-li a un mosso als ulls, Pablo Iglesias acumula vots en un plató de televisió.

Altres reaccions contràries a l'actitud del líder de Podemos varen ser les de Jordi Borràs i Francesc Ribera. El primer, a més de penjar una foto a Twitter en què sortia Alejandro Lerroux atribuint-li similituds amb Iglesias, es queixava que 'el que posa la seva cara a les paperetes del partit avui arriba a la perifèria a dir-nos que amb ell Espanya no es trenca'. El segon, directament, afirmava que 'negar la independència als Països Catalans és defensar i consolidar les conquestes de Felip V a Almansa i Franco a l'Ebre'. Lluc Salellas, per la seva banda, reflexionava a Twitter que 'em preocupen tres idees del discurs de Pablo Iglesias. 1: l'ús de la metàfora del mur 2: la 'punyalada' a David Fernàndez i 3: 0 moviments socials'. I jo n'afegiria una quarta: no mencionar ni una sola vegada el 9N en tot el míting.

Tampoc no ajuden a generar confiança vers el projecte espanyol fets com els que recordava Manuel Delgado per les xarxes socials. Que el falangista i fundador d'Alianza por la Unidad Nacional, Sáenz de Ynestrillas, se senti identificat amb el discurs de Podemos i hi vegi reproduïdes idees de José Antonio Primo de Rivera (com ara amb el lema del partit, 'Ni de derechas ni de izquierdas') resulta inquietant. Que Jiménez Villarejo, que no és que sigui contrari a la independència sinó que és contrari al dret a decidir també hi sigui, no motiva. Que el portaveu de Podemos a Nou Barris sigui Vicente Serrano, fundador de Foro Babel i Ciutadans, tampoc no engresca.

Amb tot, fa la sensació que Podemos no deu ser ben bé el que ens volen fer creure. Com deia un tuit de Jordi Graupera: 'Podemos sembla que va passant, de mica en mica, d'espantar la casta a ser-ne l'esperança'. I és que, esperem, aquest probablement pugui ser el darrer intent de l''statu quo' de mantenir la unitat de l'estat i, de pas, assegurar-se que moltes altres coses segueixin tal com estan, ara que sembla que les aigües van més mogudes del compte. A la casta de la qual tant parlen a Podemos no li importa si governa PP, PSOE o els de Pablo Iglesias: li importa que les coses es mantinguin com estan.

Una idea per reforçar aquesta tesi seria veure el comportament dels mitjans de comunicació. Si Podemos és on és avui dia, quan encara no fa un any del seu naixement, a ningú se li escapa que és pel trampolí mediàtic. Un cop fet l'acte a Barcelona, només cal veure les portades d'alguns diaris. 'El País', mitjà destacat per la seva ideologia nítidament independentista i rupturista, titulava 'Pablo Iglesias se ofrece como alternativa a la independencia'. 'El Mundo' i 'La Vanguardia', tres quarts del mateix: 'Iglesias llena en Barcelona y pide 'Que Cataluña no se vaya'', aquesta última amb una crònica del míting a l'interior a doble pàgina a càrrec d'Enric Juliana que el mateix Iglesias va agrair (i compartir) a Twitter: 'Como siempre, lúcido Enric Juliana'.

Així doncs, el partit preferit de José Manuel Lara i dels seus Grupo Planeta i Grupo Atresmedia (amb La Sexta i La Razón); el partit que a Catalunya guanya els vots que perden ICV-EUiA, PSC i C's; el partit que en un sol trimestre -i abans de tocar poder- ja s'ha deixat pel camí la meitat de promeses; el partit de qui abraça Garzón i el Rei Felip VI... No pot ser el meu partit. Seguim!

JOAN CABASÉS és estudiant de Periodisme, membre de l'Esplai Sarau i militant d'Arran Sant Cugat