Carles Cabanas: ''Jo no em considero turista, jo soc viatger''
fotògraf, escriptor i viatger
Fill del primer fotògraf professional de Sant Cugat, Carles Cabanas recorda com era treballar a l'estudi familiar
Comparteix:
Carles Cabanas / Foto: Cugat Mèdia
avui, a les 06:00 Carme Reverte / Eva Garrido EntrevistaPDF
Carles Cabanas és fotògraf, escriptor, viatger i fill del primer fotògraf professional que hi va haver a Sant Cugat, Joan Cabanas i Alibau. Carles Cabanas va haver d'agafar la càmera de ben petit, després que el seu pare morís quan ell només tenia 9 anys, i va haver d'aprendre a fer-la servir de manera autodidàctica. En una conversa al magazín 'Faves comptades' Carles Cabanas no només recorda aquesta infantesa, marcada pel fet d'adoptar el rol de l'hereu massa d'hora, sinó també el moment en què va descobrir la passió per la fotografia artística.
ESCOLTA-HO
Et definim com a fotògraf, escriptor i viatger perquè són algunes de les teves facetes professionals, però tu mateix com et definiries? Rondinaire. Bé, suposo que també l'edat influeix, que el món està com molt capgirat i etcètera, però el que has dit em sembla molt bé perquè potser són les tres coses més representatives que he fet, no?
Vas néixer envoltat de fotografies, com recordes la teva infantesa? La infantesa la recordo bastant bé, però és clar, la mort del meu pare quan tenia 9 anys ho va capgirar tot. Jo, en principi, no tenia cap plantejament de què volia ser en un futur. Els 9 anys d'abans no són els d'ara, abans eres més petit. Quan vaig tenir 10 o 12 anys ja vaig veure clar que havia d'agafar la càmera i continuar el que em tocava pel fet de ser l'hereu. Va ser una miqueta feixuc perquè jo era molt vergonyós, les fotografies no em deien res i el meu pare no em va poder ensenyar. Jo m'havia d'agafar la màquina i posar-me davant de tothom, la qual cosa a mi em feia molta vergonya.
I com t'ho feies? Perquè és clar, has après de manera autodidàctica El meu pare tenia uns quants llibres que em van servir una mica de guia. A casa també hi havia dues o tres treballadores que em van ajudar i la meva germana, que tenia cinc anys més que jo, també en sabia una mica. Així que em van ajudar entre tots. El temps va anar passant i no sé si sis o set anys després, un dia, vaig anar a la fàbrica Barnils a fer unes fotos i quan ja marxava vaig veure uns terres fangosos amb un contrallum molt maco. Aquesta és la que es podria considerar la meva primera fotografia artística i em va donar a entendre que amb la càmera es podien fer més coses a banda de mirar i prémer el disparador. A partir la meva relació amb la fotografia va canviar.
Com treballes aquest aspecte més artístic de la fotografia? Quan fotografiava persones m'agradava fer, com t'ho diria, una espècie d'abstracció de coses. M'agradava i encara m'agrada el fet de jugar amb textures, amb geometries, amb colors... D'aquesta manera penso que depenent de l'estat d'ànim de lespectadorr pot sentir una emoció o una altra. Cada espectador és lliure de veure i sentir el que sigui mirant aquella fotografia, encara que no tingui res a veure amb el sentiment que vaig tenir jo en fer-la.
I això és el que esperaves quan et penjaves la càmera i anaves en els teus viatges, per exemple? Els viatges són un altre contrapunt, perquè bàsicament he viatjat per l'Àfrica i per l'Extrem Orient. Llavors, allà, sí que he fet fotos de persones, perquè són persones amb unes característiques diferents de les habituals aquí. Hi ha cares que són molt atraients i és clar, també forma part de la indumentària que porten i dels colors de la roba. Com que ja no havia de treballar fent fotos a persones, em podia permetre el luxe de fotografiar persones.
I quin era l'objectiu d'aquests viatges? Eren per descobrir coses noves? Quan m'has presentat podries haver afegit que soc xafarder i gràcies a això he après coses i he descobert coses que si no hagués tingut un interès per conèixer segurament no ho hauria fet quan vaig decidir tancar la botiga. És clar que ja havia viatjat una mica, però a partir d'aquí ja vaig poder dedicar-hi més temps. Un viatge el vius tres vegades: mentre el prepares, quan hi ets i quan tornes.
Què t'ha aportat, personalment, la teva relació amb la fotografia? Suposo que és com una escala de coses, que una et porta a l'altra. Probablement, si no hagués fet fotografies, doncs potser hauria viatjat amb unes altres intencions, perquè marxar a un país sense la càmera ja era impensable. M'ha aportat això, viatjar, perquè jo no em considero turista, jo soc viatger. És una manera diferent d'anar als llocs.
Fan nosa els turistes? Sí, fan nosa. Alguna vegada m'he queixat dels turistes, i llavors penso que jo també ho soc. Però és que no ho sé, jo no em veig com els altres turistes. Quan viatges has de tenir una mínima idea d'on vas, dels seus costums, de la seva cultura. Veig sovint aquesta superioritat del turista per davant del natiu, en el sentit que, com que ells han pagat els has de servir, no? I no m'agrada gens.
Parlem ara d'una altra de les teves aficions, l'escriptura. En quin moment tens la necessitat d'expressar-te d'aquesta manera? Quan estàvem al laboratori de fotografia de vegades escoltàvem el consultori de l'Elena Francis per riure'ns en una miqueta dels problemes d'algunes pobres noies. I a mi, quan tenia entre 15 i 18 anys se'm va acudir fer com unes ximpleries, com uns acudits de ''querida doña Elena, tengo la cara un poco arrugada, ¿qué hago?'' I l'altra, ''pongase piedra pómez'', per exemple, no? Però la meva primera novel·leta la vaig escriure a la mili fent paròdies de coses que ens passaven en el dia a dia. Quan vaig plegar de la feina és quan vaig tenir més temps per escriure i ara m'autoedito els llibres.
Doncs déu-n'hi-do, perquè desconeixíem aquesta faceta teva. Era una cosa que estava, diguem-ne, una mica amagada. Havia col·laborat amb algun article al 'Diari de Sant Cugat' i a la revista 'Viure Sant Cugat', però els articles se'ls emporta el vent. Un llibre teu, amb cara i ulls, és una altra cosa.
DECLARACIONS
Carles Cabanas
Vaig veure uns terres fangosos amb un contrallum molt maco. Aquesta és la que es podria considerar la meva primera fotografia artística i em va donar a entendre que amb la càmera es podien fer més coses a banda de mirar i prémer el disparador.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.