Imatge d'arxiu de Vicenç Fisas / Foto: ACN
ESCOLTA-HO
Fa 7 anys explicaves que vas patir un ictus que t'ha deixat a seqüeles. Com estàs ara mateix?
Tinc limitacions al caminar i parlo una mica malament. Bàsicament, això és el que noto més, però ja estic acostumat. Està molt acceptada la situació i, per tant, vaig tirant endavant.
I professionalment ara mateix què estàs fent?
Jubilat, perquè ara he fet 72 anys. El que faig és escriure molt i publicar diversos llibres en aquests darrers anys. En aquests moments he fet una mena d'any sabàtic en què no estic escrivint res i m'estic dedicant a llegir novel·les que tinc endarrerides.
I quines altres coses fas aprofitant ara que tens temps i que en el seu moment havies deixat una mica de banda?
Ja volia fer moltes coses abans de l'ictus. Tenia ganes d'implicar-me en alguns processos de pau que tenia pendents. Volia viatjar en països que estan en situacions conflictives, però l'ictus m'impedeix viatjar com abans. Puc caminar molt poca estona i això és una limitació molt gran.
He hagut de canviar els plans i dedicar-me a estar més estona assegut i llegint com un desesperat, que és la cosa que m'agrada més.
Què t'agrada llegir?
Estic llegint novel·les més que assaig, perquè m'he passat 40 anys llegint assaig i descuidant la novel·la. Fa 7 anys després de l'ictus vaig decidir recuperar les novel·les de tota mena, que és una font d'inspiració. M'ajuda a perfeccionar el llenguatge.
El 1988 et van concedir el Premi Nacional de Drets Humans. Ara al setembre recolliràs el que atorga l'Institut Català Internacional per la Pau. Tots els premis m'imagino que són especials, però aquest últim?
Aquest últim és més per una trajectòria vital, perquè jo vaig començar a treballar els temes de la Pau i implicar-me en un món de l'activisme i de l'estudi. Vaig començar als 17 anys i des d'aleshores no l'he deixat mai. És una vocació de la primera joventut i m'ha acompanyat tota la vida.
Què és el que et fa començar tan d'hora tenir aquest interès per a aquests temes?
Va ser escoltar una conferència d'una persona que era un missioner que treballava a Ruanda i que va ser assassinat durant el genocidi, el Quim Vallmajó. Va fer una conferència a l'institut on estava estudiant sobre el subdesenvolupament al tercer món. Això em va obrir els ulls. L'endemà vaig anar-lo a veure i em va ensenyar una immensa biblioteca amb llibres. I així va començar a formar-se una vocació.
Un tema m'ha portat a un altre i mai he deixat els temes que he fet i he anat a acompanyant nous coneixements. I això és perquè, tinc un afany i una necessitat d'investigació que em porta a treballar nous temes i a escriure, que després es tradueix en llibres, per això n'he escrit tants, perquè ja 50 anys que em dedico a això.
Com ens hem d'imaginar el Vicenç Fisas de petit, tan inquiet, tan bellugadís com podem imaginar?
Sí, perquè jo sempre he combinat l'acció i l'activisme amb la recerca. M'he ficat en campanyes, en històries que una d'elles va ser a Sant Cugat amb la creació de Vallès sense fronteres l'any 91.
El tema migratori és un dels temes que he anat tractant diverses vegades a la vida. Sempre estic pendent i atent pel que passa al voltant d'aquest tema. Vaig passar una època llarga dedicada al desarmament, després vaig estar més centrat en l'anàlisi de conflictes armats i això va portar una llarga etapa de més de 20 anys ja implicat en ajudar en els processos de paus de 5 o 6 països de diferents continents que em vaig implicar d'una manera que vaig poder fer el que he pogut dins de totes les limitacions que té una persona.
He coordinat campanyes amb grans ONG's sobre la transparència en el comerç d'armes i he estat en diverses històries sobre l'activisme sense deixar de banda o investigar els temes que m'interessaven.
El 1992 va ser quan vas fundar l'associació de suport a immigrants Vallès Sense Fronteres a Sant Cugat que va tenir un programa en aquesta casa. Com recordes tu aquella etapa?
Va ser una etapa fascinant perquè era un descobriment amb relació a les persones i sobretot per les persones que vivien en aquests moments una situació de gran incertesa perquè no tenien papers. Estaven perseguits per la policia i estan molt angoixats.
Per una banda, havien de procurar fer tot el possible perquè tinguessin els permisos de presidència i al mateix temps fer activitats culturals esportives de tota mena perquè estiguéssim més integrats amb la població.
El coneixement d'aquestes persones va ser una cosa extraordinària. I això va donar molta força per tenir imaginació i fer coses dins del Vallès Sense Fronteres que van arribar molt més lluny del Vallès perquè fins i tot el Ministeri de Treball a Madrid ens ha posat com a exemple d'aquestes d'associació amb moltes iniciatives.
Fa més de 40 anys que vius a la Floresta. Què t'hi va portar, a la Floresta?
Em vaig separar d'aquesta vida a Sant Cugat i jo buscava una casa que estigués al voltant de Sant Cugat. Primer vaig estar vivint amb unes altres persones en una casa al mateix nucli del centre de Sant Cugat i després vaig trobar una caseta bastant destruïda que és justament on vivia la Montserrat Roig. Hem anat arreglant, ampliant-ho una mica i d'aquí no em penso moure.
No hi ha cases pràcticament al costat i tinc molt de silenci. Això em va molt bé per estudiar, que és el que em dedico de fer.
Tu que has tractat tots aquests temes que abans a la presentació comentàvem i ara una mica més des de la llunyania. Com veus el got? A mig ple o a mig buit?
Està bastant buit si el got és sobre la pau. Perquè hi ha bastants conflictes i alguns d'ells són molt simbòlics perquè tenen una enorme repercussió i un nivell de patiment de la gent molt gran.
M'estic referint sobretot a Gaza i també a l'impacte brutal que ha tingut la guerra d'Ucraïna, que ha desmuntat completament tots els esquemes de la seguretat compartida, que somniava molta gent abans per Europa i tot això s'ha anat en orris.
Aquestes guerres inútils, tan inhumanes com totes les guerres, tenen un cost humà brutal i tenen repercussions geopolítiques immenses que són de caire negatiu en la seva major part. Per això veig el got buit si miro el got de la pau. I bastant ple si miro el got dels conflictes.
Quina és la teva esperança?
Sempre és el mateix. El fet que cada cop hi hagi més persones que s'oposin a aquest tipus de situacions conflictives, aquestes inhumanitats que comporten les guerres i que aquesta força multinacional perquè es manifesta a tots els països del món o a gran part d'ells, aquesta massa crítica de persones que siguin capaços de canviar les dinàmiques dels conflictes. Aquesta és l'única esperança que tinc.
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.