Carles de la Encarnación davant els estudis de Cugat Mèdia / Foto: Cugat Mèdia (Lluís Llebot)
ESCOLTA-HO
Doncs bé, l'entrada en aquest món és una mica, no diguem per casualitat, però que evidentment no està mai planificada. És un món complicat per entrar i, per tant, de vegades t'hi porten diferents casualitats a la vida.
El 2001 entres a la Televisió de Catalunya. Com són aquests primers anys a la televisió nacional?
Doncs bé, van ser uns anys molt interessants on feia de tot i jo m'ho vaig prendre com a aprenentatge; tant podia anar a fer una retransmissió esportiva del Barça en una unitat mòbil, com gravar un programa en un plató, com fer un reportatge per un programa o cobrir unes notícies. O sigui que va ser molt interessant per aquesta part, perquè em va permetre conèixer bé què era fer televisió i quins tipus de programes i quins tipus de feines podia fer allà i que era el que més m'agradava. Aquí és on segurament vaig tastar el que era fer el reportatge, el que era el reporterisme, i d'alguna manera jo m'hi vaig anar cap allà i vaig tenir la sort que se m'obris la porta d'aquest món del reporterisme i més concretament del que parlarem, que és del reporterisme de guerra.
Reporterisme, periodista, operador de càmera, l'any 2008 fas el teu primer viatge internacional a la franja de Gaza, per dirigir i fer el documental 'On Gaza is mine'. Quinze anys després, com veus la situació actual de Gaza?
La veritat és que és molt preocupant. La meva experiència allà va ser molt potent, va ser la meva primera experiència i ja vaig veure coses molt fortes que des d'aquí no ens n'adonem moltes vegades. Ni tan sols els mateixos israelians en saben res perquè no hi han estat mai. Són veïns o en algunes zones ells consideren que és Israel quan és una zona ocupada. I a la franja de Gaza, just quan jo hi vaig anar, feia pocs anys que els israelians l'havien desocupat perquè, no sé si sabien que Hamas guanyaria les eleccions a Gaza i, que, per tant, seria un conflicte important. Llavors quan jo hi vaig anar era una zona que encara era bombardejada, continuava sent atacada constantment... De fet, mentre jo hi era, havíem de prendre mesures de seguretat per evitar ser disparats pels mateixos israelians, tot i jo ser un periodista i estar treballant sota el paraigua de Nacions Unides, era perillós ser allà. Jo la situació que veig ara, ja que pots imaginar que és tràgica, quan veig imatges de les avingudes on jo vaig estar passejant, de les platges meravelloses que tenen allà i veure ara com estan en estat de destrucció, és molt trist, la veritat. Haig de confessar que després d'aquest viatge vaig mantenir bastant les distàncies. Vaig estar a punt d'anar a viure a Israel com a corresponsal a la zona per TV3, se'm va oferir la possibilitat d'anar allà, però a última hora vaig decidir que no hi volia anar perquè em produeix molta impotència aquest conflicte.
Ara que s'ha tornat més cru el conflicte a Palestina també se t'ha ofert la possibilitat d'anar-hi a documentar?
Sí, però el que passa és que de moment no hi ha les condicions. Se'ns va oferir, però just estava a l'Afganistan i aleshores ho vam descartar perquè no creiem que fos la millor opció. Des d'aleshores no se'ns ha ofert un altre cop perquè no hi ha hagut la possibilitat, no hi ha hagut les condicions i, bé, evidentment jo estic obert a anar-hi. Espero que sigui quan es pugui entrar a la franja de Gaza, ja que ara és molt complicat entrar-hi com a periodista independent. Els pocs mitjans de comunicació hi han entrat sota el paraigua de l'exèrcit israelià i jo no diré que no, però preferiria no haver d'entrar a la franja de Gaza amb ells, amb tot el que això comporta, que vol dir que és una manipulació brutal. Com estem veient, estan desplegant una campanya propagandística bestial per tot arreu.
Després de Gaza, el 2008, ja vas començar els teus desplaçaments internacionals per fer reporterisme de guerra. El 2009, Afganistan, i després, Iraq. Com va ser cobrir aquests conflictes de l'Orient Mitjà?
Doncs molt interessant al principi i amb molt de respecte. Se'm va oferir l'oportunitat perquè sabien que a mi m'interessava molt el tema i no vaig dubtar anar. Evidentment, sempre que vas a una zona en conflicte vas amb molt de respecte i amb certa por perquè no saps què et trobaràs. Tu sents a parlar d'un país en conflicte i només sents a parlar totes les coses dolentes que passen. Però, evidentment, els països són molt grans i molt diversos i a vegades un conflicte pot ser que afecti una part d'un país o inclús només a una part de la població d'una ciutat. Amb això, el que vull dir és que quan tu arribes a aquests països, aquest perill primer desapareix perquè tu tens una missió, que és la teva feina, i estàs concentrat i focalitzat en aquesta feina, per tant, d'alguna manera deixes a banda la por i comences a veure la realitat d'una altra manera. La realitat de la majoria dels països que estan en guerra, no és com els mitjans la pinten, perquè el que és notícia és la violència i no la vida quotidiana que fa la resta de la gent que no pateix aquesta violència o que la pateix d'una altra manera.
Un altre dels països que vau visitar per fer el reporterisme de guerra va ser a Líbia, i allà va succeir unes coses més impactants per la teva vida.
Just esclatava la guerra civil a Líbia i de seguida vam muntar un equip d'enviats especial, que érem el Nico Valle i jo. Normalment en els viatges a zones de conflicte acostumem a anar-hi tres persones, també per temes de seguretat, de logística i més, però no hi havia temps i hi vam anar el Nico i jo amb una càmera i un ordinador cap a Líbia. El primer lloc que vam anar va ser a Tunísia, a la frontera amb Líbia, perquè a Líbia directament no hi podíem anar. Allà vam començar a reportar tot el tema dels desplaçats que marxaven. Al final vam acabar allà pràcticament 10 o 11 dies fent reportatge sobre això, perquè es va convertir en una crisi humanitària on van arribar a passar més de 50.000 persones, més de 50.000 refugiats que fugien de la guerra de Líbia. I mentre estàvem reportant allà, el règim del Gaddafi era cada vegada més feble i vam detectar que a la zona de la frontera, tot i que encara onejava la bandera del règim, ja no hi havia tropes, no hi havia policia fronterera, només hi havia refugiats. Vam decidir entrar il·legalment a Líbia. Però només volíem veure quina era la situació dels refugiats a l'altre costat de la frontera. Uns agents del règim de Gaddafi ens van veure i ens van detenir. Vam intentar dissimular, vam fer veure que no sabíem que estàvem a Líbia i vam intentar despistar una mica. Però res, ens van detenir, ens van requisar els passaports, ens van ficar dins d'un cotxe i se'ns va endur. La veritat és que en aquell moment és la vegada que més por he passat. Feia pocs dies que Gaddafi havia fet unes declaracions en què anunciava que qualsevol periodista internacional que entrés a Líbia de manera il·legal seria considerat un terrorista i que com a tal se li aplicaria la llei antiterrorista que, entre altres coses, volia dir tortura i mort. Per tant, quan ens van detenir, el primer que ens va venir al cap al Nico i a mi van ser aquestes paraules. Per sort, no va anar més enllà. Ens van dur fins a una comissaria i no vam arribar ni tan sols a baixar del cotxe. Algú per la ràdio, en àrab, els va dir alguna cosa, van discutir, i al cap d'uns minuts van girar cua i ens van tornar una altra vegada cap a la frontera amb Tunísia i ens van deixar anar. Després vam descobrir que era perquè estaven preparant un xou. Alguns dels agents que ens havien detingut formaven part d'aquest xou, que era intentar mostrar a la premsa internacional que el règim de Gaddafi era bo i que no hi havia cap problema a Líbia. A més, van començar a repartir menjar i beguda entre els refugiats intentant utilitzar la propaganda i que no passava res. Per això entenem que els interessava no causar cap polèmica i que, a més a més, part dels reporters que gravarien això érem nosaltres. Per tant, els interessava que estiguéssim lliures i a l'altre costat de la frontera per poder gravar aquesta propaganda.
Després d'haver estat en conflictes de països àrabs, l'any 2022 esclata el conflicte d'Ucraïna. Com a periodista i operador de càmera vas anar-hi d'enviat espacial pocs dies després. Què us hi trobeu de diferent d'altres conflictes?
El primer canvi que ens trobem és just en travessar la frontera. Estàs acostumat a veure els conflictes en països relativament pobres, en països del Pròxim Orient, la majoria, de religió musulmana, una cultura molt diferent de la nostra. De cop i volta ens toca anar a un país europeu on la gent és com tu i com jo, una cosa que cridava molt l'atenció. Pot semblar inclús racista, però és senzillament que crida l'atenció que la gent de cop i volta és gent rossa amb els ulls blaus. No vol dir que entre els països musulmans no n'hi hagi, també n'hi ha de rossos i ulls blaus, però no són la majoria. I a Ucraïna hi havia molta gent així. Però sobretot també el que ens va cridar molta atenció eren les ciutats. Quan nosaltres hi anem, la ciutat que anem és Lviv, que està prop de la frontera amb Polònia i és com una ciutat de l'antiga Europa. El que vull dir amb això és que et sents com una mica més identificat culturalment, sobretot pel paisatge. Així, com quan vas al Pròxim Orient una de les coses que m'agrada és aquest exotisme del Pròxim Orient. En el cas d'Ucraïna, l'únic exotisme que té, per dir-ho un moment, és el fred que hi fa. Però per l'altra és com una ciutat com pot ser Barcelona. Per tant, aquesta és una part que t'impacta bastant.
I en un conflicte a bèl·lic com aquest, o com els altres que has cobert amb la televisió de Catalunya, com pots evitar la manipulació o que els exèrcits d'aquests països controlin el que graves o no?
És difícil, però sobretot mantenir-te ferm amb el teu dret a informar, inclús encara que estiguis en un país en guerra, on està sota la llei marcial, on el que impera és el caos i l'ordre està en mans de l'exèrcit -són militars i no tenen els mateixos codis-. A Ucraïna, per exemple, el joc de la propaganda ha estat on més fort s'ha jugat, especialment a través de les xarxes socials. Per tant, Ucraïna ha jugat amb aquest rol, el rol de la propaganda, i ha intentat controlar la informació que surt. No només com a propaganda, com a arma de guerra, sinó també com a defensa. [...] Hi ha una anècdota d'aquest últim viatge quan vam estar al Donbàs el mes de juny, on hi vam anar amb dos destacaments militars i un era un destacament de morters. Ens van demanar que no gravéssim segons quines imatges, especialment que no es veiés gaire la localització. Quan nosaltres vam fer el reportatge, ens van demanar que els enviéssim perquè ells veiessin que, efectivament, no hi havia imatges sensibles que poguessin donar pistes als russos. Jo, al principi, no ho vaig veure gaire bé, perquè no m'agrada que ningú controli la feina que jo faig i molt menys que pugui haver-hi algun tipus de censura. Els vam passar les imatges i ens van demanar que canviéssim un parell de plans generals on es veia perfectament la localització on aquests soldats feien maniobres. L'únic que em van demanar és que ampliés la imatge o que esborrés una mica la imatge perquè no s'identifiqués ben bé on era. I a això hi vaig accedir perquè no era informació periodística rellevant, sinó que era més aviat una qüestió d'imatge en què tu localitzaves perfectament aquells soldats. [...] Al començament de la guerra, vam haver de gravar moltes imatges d'amagat, o fent veure que no estaven gravant, perquè no ens deixaven gravar. I, evidentment, eren imatges que moltes consideràvem que no posarien en perill ningú.
A banda de documentar conflictes bèl·lics, també ha filmat desastres naturals, com els terratrèmols de Turquia o l'Afganistan. Com és anar a llocs així?
Bé, és curiós, però realment no té res a veure. Jo crec que en el cas de Turquia vam veure, una altra vegada, ciutats modernes que havien quedat totalment arrasades, molt semblants a Barcelona. La veritat és que és increïble. Era com un paisatge de guerra, però el que t'impactava més és que no n'hi havia hagut... No hi havia la mà de l'home, no hi havia hagut bombes o míssils, sinó que havia estat la natura. I això, diguem que et mostra encara més vulnerable, perquè ja no depèn d'una persona, no depèn d'un exèrcit o d'un estat que destrueix una ciutat, sinó que és una cosa incontrolable, que ni Nacions Unides hi pot fer res. Aquesta vulnerabilitat provoca una mica més de trauma. Per exemple, en el cas de l'Afganistan, que va ser més recent, on nosaltres estàvem per documentar com estava la situació dels drets humans, del desastre humanitari que està vivint per al problema de l'arribada dels talibans i la crisi econòmica. Vam acabar cobrint el terratrèmol per casualitat, perquè mentre estàvem allà va haver-hi el terratrèmol i llavors ens vam desplaçar a la zona afectada. Mentre estàvem allà, que estàvem a 20 quilòmetres on hi havia hagut l'epicentre, vam patir un segon terratrèmol. La sensació d'estar dormint i que a les cinc de la matinada, de cop i volta, et desperti un soroll com el d'una centrifugadora, que no saps d'on surt, que no l'has sentit mai, i que de cop i volta tot comença a tremolar, tot es comença a moure, no pots pràcticament ni estar dret. La veritat és que, segurament, després de la detenció a Líbia, segurament és una de les situacions més traumàtiques que he viscut mai. [...] Ets molt vulnerable perquè no hi ha un enemic, no hi ha una persona de la qual et pots amagar.
Documentes coses així, tan dures per una persona, i tornes aquí i t'envien a un altre lloc, o graves un reportatge diferent, com això afecta emocionalment?
Doncs mira, suposo que cadascú té els seus mecanismes de seguretat, de protecció. Jo he estat anant a teràpia no per res greu ni per res important, però sí per tenir un control sobre possibles símptomes d'estrès posttraumàtic, però, evidentment, el cervell és molt intel·ligent i té els seus propis mecanismes de protecció, i després cadascú de nosaltres té els seus sistemes. Doncs la veritat és que fem com podem, jo, per exemple, just després de tornar a Turquia, al cap de poc, me'n vaig anar al Festival de Canes, que, és clar, us podeu imaginar que és com la nit i el dia. Milers de persones han perdut els seus éssers estimats, el seu habitatge, ho han perdut tot, estan al carrer, i de cop i volta te'n vas a Canes, on tot és luxe i artificiós, paparazzis, models, actors, actrius... T'explota una mica el cap, però, d'alguna manera també està bé perquè connecta una mica com és el món de complex.
Després de viatjar per tot el món, a l'hora de fer un reportatge aquí, és més llunyana a la teva realitat com a professional?
A veure, la cosa és que com treballem a TV3, quan jo estic com a membre d'un equip d'enviats especial, el meu rol és molt diferent quan estic cobrint notícies per aquí o fent reportatges. Què vull dir amb això? Doncs que quan tu viatges, diguem que et vals per tu mateix. I això vol dir que l'equip de dues o tres persones que estem viatjant ens valem per nosaltres mateixos, que tenen contractada en l'origen...
Un "fixer"?Un "fixer" que acostuma a ser un productor, hi ha un periodista que fa de productor, que la paraula és "productor", que és la persona que té els contactes en el lloc, que es coneix la zona i que, a més, et fa de guia, et fa de traductor, i a més a més té els contactes per aconseguir les entrevistes i les històries que nosaltres busquem. És molt més important que quan estem a Barcelona o quan estic treballant fent reportatges o documentals. També per una qüestió de... Tu estàs en una zona en conflicte, és una zona que no és segura, tot és una mica més complicat de treballar i, per tant, tot està molt més a flor de pell. I necessites... estàs més exposat i, com a resultat, es necessita molt més de la teva participació. Doncs, m'implico un 200 %, més que quan estic aquí a Barcelona. Però només és que jo m'impliqui, és que és la situació que ho demana. Llavors, no és el fet que estiguis en un lloc o en un altre, com també és el rol de l'equip. El rol de l'equip és molt diferent. És una de les raons per les quals m'agrada molt treballar en zones de conflicte. Una part és la part humanitària, que és la d'explicar històries de persones que ho necessiten, que necessiten que expliquis al món quina és la seva situació, sobretot de països com l'Afganistan, que estan molt oblidats, o en el cas de Gaza abans de la guerra també. Però, a més a més, per a aquesta manera de treballar, que demana molt més i la implicació és molt potent. Jo soc una persona que m'implico molt allà on treballo, ja sigui fent un reportatge per les notícies o fent un documental pel 'Sense Ficció', però evidentment la implicació i el rol és molt diferent.
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.