Joan Anton Català: 'A finals de segle ja hi haurà humans nascuts a Mart'

En els últims anys estem veient una nova carrera espacial. Aquest cop, però, no és només una competició entre dues superpotències, sinó que a Rússia i als Estats Units s'hi han afegit les agències espacials d'Europa, la Xina, Japó i l'Índia, entre d'altres. I no només això, sinó que la irrupció d'empreses privades com SpaceX d'Elon Musk i Blue Origin del magnat d'Amazon, Jeff Bezos, han revolucionat la indústria espacial. Cugat Mèdia parla de tot plegat amb l'astrofísic i divulgador científic santcugatenc, Joan Anton Català, que explica que 'a finals de segle ja hi haurà humans nascuts a Mart', a més de ciutats marcianes. Català parla de les oportunitats que dona a la ciència l'accés a l'aigua del pol sud de la Lluna i de les últimes novetats en matèria d'astrofísica.

Escolta-ho

Tot i que des del 1972 no s'ha enviat cap missió tripulada a la Lluna, darrerament hi ha un increment de l'interès de molts països per explorar la superfície del satèl·lit. Ens trobem davant d'una nova cursa espacial?
Jo et diria que no hem aturat l'interès per la Lluna. L'any 72 és l'últim cop que algú ha posat un peu a la Lluna, però hi hem continuat anant amb robots i satèl·lits. La Lluna està molt explorada, però sí que és cert que ha guanyat interès.

Per què?
A finals del segle XX vam començar a sospitar que la Lluna no era un lloc tan sec com pensàvem. Tot i que és molt sec, es va començar a sospitar que en els pols hi podria haver gel d'aigua portat per cometes i que, per exemple, podria romandre en cràters profunds protegits de la llum del sol.

Això es va confirmar fa uns anys a partir d'una missió de l'Índia, la Chandrayaan, que en òrbita de la Lluna va confirmar que com a mínim en el pol sud de la Lluna hi ha gel d'aigua en algun dels craters més profunds.

Per què aquesta troballa és tan important que fins i tot podríem dir que ha ressuscitat l'interès per la Lluna?
L'aigua és molt important per si es volen instal·lar bases a la Lluna. No es pot fer un pont aeri portant aigua, és inviable. Per tant, l'aigua ha d'existir en destí. El fet que hi hagi aigua a la Lluna revifa aquest interès pel satèl·lit.

Alguns països de seguida van anunciar missions d'exploració per confirmar no només que hi ha aigua, sinó com de fàcil o de difícil és explotar aquesta aigua de cara al futur.

Arran d'això hem vist aquesta mini cursa entre països com Rússia i l'Índia, per exemple.
Exacte. Tots dos països volien ser els primers a aterrar al pol sud de la Lluna, ja que no s'havia fet mai.

Vam veure com s'estavellava la sonda Luna-25 de Rússia i l'Índia aconseguia ser el primer país a posar un giny al pol sud. De fet, a 600 quilòmetres, però a prop del pol sud de la Lluna. A més a més, l'Índia es va convertir en el quart país de la història en aterrar a la Lluna.

Fins aquest moment només ho havien aconseguit tres països: els Estats Units, l'antiga Unió Soviètica i la Xina. Més enllà del potencial que dona l'aigua com a base per continuar investigant l'univers, què més en podem extreure d'aquesta troballa?
D'entrada hi ha un vessant científic, que és saber quin és l'origen d'aquesta aigua, com és que s'ha pogut conservar. Però també hi ha un interès més útil, tecnològic i industrial. Cal saber si es pot explotar, si és possible extreure-la.

Quins usos podria tenir?
En cas que es pogués utilitzar tindria dues utilitats. Una seria abastir possibles bases. De fet, ja hi ha països, com els Estats Units i la Xina, que han anunciat que volen posar una base a la lluna. I clar, no pots pretendre posar una base en un lloc on no hi hagi aigua, seria absolutament inviable.

I la segona utilitat?
L'aigua, a més de proporcionar aigua per beure, valgui la redundància, també proporciona oxigen per respirar i combustible.

Com l'hidrogen?
Per exemple. L'oxigen és l'oxidant per excel·lència, i l'hidrogen és un molt bon combustible. Tots dos són útils per poder enlairar naus des de la Lluna. Per tant, l'aigua té un interès estratègic.

Aquestes bases que es volen establir a la Lluna servirien per continuar investigant els planetes i cossos celestes més propers del sistema solar?
Sí. Pensem que la Lluna té una sisena part de gravetat que la Terra. Això fa que enlairar naus des del satèl·lit sigui molt eficient. Amb una sisena part d'energia pots enlairar el mateix pes que faries des de la Terra,

La Lluna seria una molt bona base per continuar explorant el sistema solar. Mart, que de fet és on tenim la mirada posada, també seria un lloc excel·lent per continuar explorant el sistema solar. Mart té unes condicions que no té la Lluna. Aquest planeta no té una atmosfera respirable, ara bé, a Mart hi veurem ciutats marcianes i, a finals de segle, hi haurà humans que hauran nascut allà.

De veritat, tan aviat?
És la meva aposta. Jo no ho veuré, evidentment, però abans que acabi aquest segle veurem ciutats permanentment habitades a Mart i segurament ja hi hauran nascut humans.

Això és increïble, haurem convertit l'Homo sapiens, la nostra espècie, en una espècie interplanetària. Això probablement ho farem abans a Mart que no pas a la Lluna.

Per què?
La Lluna té unes condicions que no ho fan gaire fàcil. En canvi, a Mart ja hi estem dissenyant ciutats marcianes. És un planeta on hi ha molta aigua gelada que és fàcilment explotable. Té unes condicions de temperatura que són més agradables, tot i que haurem de viure protegits, amb cúpules. Així i tot, Mart és un lloc bastant més agradable i té una tercera part de gravetat de la Terra.

Per tant, responent a la teva pregunta, sí, la Lluna és un excel·lent lloc intermedi per continuar explorant l'univers, però realment jo penso que Mart serà el lloc on establirem bases permanents, on hi haurà ciutats i on realment enlairarem coets per continuar explorant el sistema solar.

I qui seran els primers a arribar a Mart? Perquè si bé abans la competició era entre grans potències, ara hi ha el sector privat amb empreses com SpaceX d'Elon Musk o Blue Origin de Jeff Bezos, que també estan treballant i invertint molts milions en l'exploració espacial i l'arribada a Mart.
La situació ha canviat de quan competien l'antiga Unió Soviètica i els Estats Units. Hi havia un equilibri i l'espai era qüestió de dos. Ara, com deies, hi ha moltes agències especials i empreses privades que tenen uns recursos i una flexibilitat fins i tot superior que algunes agències especials. Aquests nous agents són alhora col·laboradors i competència.

Com afecta l'entrada de l'empresa privada a la cursa espacial?
Per mi posa sobre la taula dos escenaris. El primer és que les agències especials s'han de reinventar i, de fet, ja ho estan fent. És possible que el contribuent americà es pregunti on van a parar els seus impostos si hi ha una empresa com SpaceX d'Elon Musk o Blue Origin de Jeff Bezos que ja està fent exploració espacial. Pot ser que davant d'aquesta situació es pregunti per què part dels seus impostos han d'anar a pagar a la NASA quan hi ha empreses privades que fan el mateix.

Ens trobaren en un escenari on les grans agències especials hauran de trobar el seu nou paper, que serà fer coses que l'empresa privada no vol fer perquè no són rendibles.

Bàsicament, tot allò que no tingui un benefici econòmic, oi?
Correcte. Això ja es veu en el model americà. La NASA cada cop està passant més cap al sector privat. Fins i tot han anunciat que no hi haurà una versió 2 de l'estació especial internacional, que això ho farà la iniciativa privada.

Tot això ens planteja una qüestió ètica. Hi ha legislació de l'espai, però és molt antiga, i el repte que tenim al davant és gegantí. Tots aquests avenços i descobriment en benefici de qui seran, d'uns pocs, d'uns privats o de la humanitat en general?
Exacte, i amb la bandera d'aquí arribarem a Mart? Amb la de la Xina o la dels Estats Units, la d'Elon Musk o la de les Nacions Unides, que és com hauríem d'arribar. Aquí hi ha molt de debat i encara hem de fer molts deures. Tenim unes lleis que com deies són molt antigues, les lleis de l'espai són de l'any 67, quan encara no havíem arribat a la Lluna, i que, per tant, no ens protegeixen.

De fet, ja estem militaritzant l'espai i això és un greu problema. També ens sorgeix la pregunta de què hi hem d'anar a fer a l'espai. L'esperit de la legislació del 67 és que l'espai ha de ser patrimoni de tota la humanitat. Bé, doncs si és així, tots n'hauríem de treure benefici, no només els països del primer món o aquells països que tenen capacitat industrial per enlairar-hi naus, sondes...

Creus que encara hi ha aquesta voluntat universal de l'espai, que sigui patrimoni de la humanitat?
No estem anant per aquest camí, però soc optimista, tot i que a vegades em passo i em diuen que soc força naïf. Però tenim temps per canviar les coses i només depèn de nosaltres fer-ho bé. L'arribada a Mart segurament serà a meitat o final de la dècada vinent.
Per tant, encara hi ha temps de pensar per fer-hi què, en nom d'aquí, com arribar-hi...

Se'm va difícil pensar que els interessos públics i privats siguin els mateixos davant d'una fita d'aquesta rellevància.
Imagina't que es descobrís vida a Mart. Estem parlant de vida microscòpica. Carl Sagan un cop va dir que si mai descobríssim vida a Mart, potser ens hauríem de pensar tancar i protegir tot el planeta com si fos un parc nacional perquè la ciència pogués estudiar una cosa tan increïble com és la vida. Per tant, hi hauríem anat a no anar-hi a fer-hi res. Imagina't el que costaria de prendre i les implicacions que tindria una decisió com aquesta.

Els pròxims a trepitjar la Lluna sembla que seran els americans amb l'Artemis 3 i, segons ha anunciat la NASA, serà el primer cop que una dona i un home negre participin en una missió llunar tripulada.
Aquesta és la promesa de la NASA i tot indica que serà així. De fet, ho han repetit i penso que han donat mostres que mantindran la promesa que la primera persona que posarà el peu a la Lluna serà una dona.

El meu dubte és quan passarà això. La NASA ho programa per l'any 2025, però jo crec que no hi arribaran i que finalment serà el 2026. Tant de bo m'equivoqui. Ara bé, hem de veure de quina manera es fa perquè la missió és molt complicada.

A vegades és difícil d'entendre com no s'ha pogut tornar a enviar una missió tripulada a la Lluna des del 1972. Han passat més de 50 anys!
Hi ha molta gent que d'una manera legítima es pregunta com és que hi vam arribar l'any 69 i ara hem trigat tant i sembla com tan complicat. Hem de recordar que se'ns hi moria gent. Això és la primera reflexió.

Els riscos que s'assumien a la dècada del 70 amb els riscos que estem disposats a prendre avui dia no tenen res a veure.
Volem arribar-hi d'una manera sostenible i, a més a més, no volem tornar a trigar 50 anys a tornar-hi. Volem que Artemis 3, Artemis 4, Artemis 5, ja siguin sostenibles i la Xina també ho vol. Això vol dir naus més segures, amb més capacitat, molt més potents, que addicionalment siguin famílies de naus que després puguin saltar a Mart. Volem que aquesta tecnologia la puguem reutilitzar, que no sigui com un esforç com el que van fer als Estats Units amb el programa Apollo que es va acabar abandonant perquè no era sostenible econòmicament i no el podien mantenir.

En aquell moment, la voluntat dels Estats Units era competir i ser els primers davant del seu gran rival, que era l'URSS.

Just ara apuntaves a la sostenibilitat. L'exploració espacial genera força residus espacials.
Tenim pocs recursos, per tant, no podem anar a recollir la brossa que encara deixem quan explorem la Lluna o Mart i se'ns mor un robot. No podem anar a recollir aquella ferralla i aleshores queda abandonada.

Cal dir que això és un problema menor. És un peatge que actualment hem de pagar per a l'exploració de l'espai, però això no és sostenible. En algun moment haurem de veure com recollim la brossa que deixem a la Lluna o a Mart i com ho fem més sostenible des del punt de vista de l'ecologia, el manteniment i la preservació dels espais naturals.

Més deures per a aquesta nova legislació que ha de regular el nostre espai. Hem parlat de la Lluna i de Mart, però justament diumenge de la setmana passada va aterrar al desert de Utah una càpsula amb mostres de l'asteroide de Bennu que ens permetrà tenir més coneixement.
Sí, l'estudi d'asteroides és molt interessant per dos motius. El primer és perquè són objectes poc processats. Vol dir que han estat poc castigats, poc modificats des que es van crear i això vol dir que són relíquies del començament del sistema solar. L'estudi dels asteroides ens poden ajudar a completar un puzle que és molt complex, del qual ja en tenim moltes peces, que és entendre com es va formar el nostre sistema solar.

El segon és la defensa planetària. En aquest moment, no coneixem cap objecte que tingui una probabilitat significativa d'impactar contra la Terra durant els pròxims centenars d'anys, cap ni un. La qüestió és que no podem jugar a la ruleta russa. Hem de desenvolupar mecanismes de defensa planetària. Per tant, què millor que conèixer la composició d'aquests objectes per poder desenvolupar aquests mecanismes de protecció.

La NASA ha anunciat que crea un departament per estudiar ovnis. Com hem d'entomar aquest anunci?
Jo penso que és una molt bona notícia. Per primer cop, la ciència decideix entomar-ho directament i no amagar-ho sota la catifa. Penso que és una bona iniciativa per començar a contrastar la conspiració i l'estigma que envolta tot això.

La NASA ja no parla d'UFO (sigles d'objecte volador no identificat en anglès) sinó de UAP, que vol dir fenòmens anòmals no identificats. Dit això, els ovnis existeixen? La resposta és que sí. Veiem moltes coses al cel i si no podem explicar què són, directament són ovnis. Per tant, això són fenòmens atmosfèrics, ferralla espacial, drons, trossos d'objectes... Això ha existit durant molt de temps i continuarà existint.
La NASA ha creat un grup científic independent per analitzar què són
i treure'n unes primeres conclusions. Segons l'estudi, per ara no hi ha res que faci sospitar una presència ET o un origen ET d'aquests fenòmens.

La segona conclusió és que si volem estudiar-los bé necessitem nou instrumental. Necessitem que els governs dissenyin i implantin aparells que estiguin preparats i dissenyats per estudiar aquests objectes. Fins ara no els teníem. No n'hi ha prou amb un radar que està preparat per seguir un avió per treure totes les dades que un científic necessita per determinar l'origen d'aquests fenòmens.

El Pentàgon americà està fent un estudi similar, però en aquest cas és classificat. En canvi, el de la NASA és públic i tothom pot accedir a les dades, no només als resultats. El Pentàgon està preocupat per la seguretat nacional. Els preocupa que alguns d'aquests ginys siguin proves de tecnologia de governs rivals.

El que no respon a dades científiques és una notícia que ha ocupat moltes portades aquest setembre. Uns suposats alienígenes molt cinematogràfics han sigut un dels protagonistes al congrés mexicà. Un controvertit expert en alienígenes, ufòleg i comunicador, Jaime Maussan, ha presentat a la cambra mexicana dos suposats cossos "no humans" per demanar que es reconegui la vida alienígena al país. Per què el congrés mexicà permet una escena d'aquestes característiques?
No em sorprèn que sortint temes com aquest cíclicament. El que sí que em sorprèn és que el Parlament d'un país doni veu i faci un show com aquest. A més, tenint en compte que les dues persones que ho han presentat tenen precedents de falsificació el 2017 i el 2015 per mòmies similars, extretes del Perú, que eren falsificades.

En aquells moments, el govern del Perú se'n va desmarcar absolutament. Aquelles suposades mòmies que van presentar tenien sis dits, ara en presenten una que en té tres i la morfologia de l'ET. Per tant, a mi el que realment em sorprèn és que el Parlament de Mèxic hagi donat volada a aquesta història.

El que trobo interessant és que crec que hem arribat col·lectivament a un punt de maduresa important. Si això hagués passat fa 40 anys, les borses potser s'haurien enfonsat i l'impacte social hauria estat més desestabilitzador.

Ara bé, els que hi creuen ho continuaran creient sempre. Mai els podrem demostrar que això és un fake perquè no ho volen veure. Què ha fet la comunitat científica? Demanar que els hi deixin analitzar les mostres per investigar-ho, però no ho han volgut compartir perquè evidentment això no s'aguanta per enlloc.