Nesa Vidaurrázaga (actriu): 'Quan vaig veure 'Mar i Cel' vaig dir-li a la meva mare: jo vull fer això'

• Comparteix:

Imatge de l'actriu santcugatenca Nesa Vidaurrázaga / Foto: Cedida

ESCOLTA-HO

Deixa'ns que t'ho preguntem. D'on ve aquest cognom?
És un cognom basc, tot i que sang basca no en tinc. És un cognom que ve de moltes generacions enrere i que encara està aguantant. Tinc més de lleidatana que no pas de basca.

Estàs d'estrena amb una obra nova: 'La noche de los muertos vivientes'. Al Condal de Barcelona. Què ens pots explicar d'aquest projecte?
És una reposició o un homenatge al clàssic de finals dels 60 de 'La noche de los muertos vivientes', però en clau de comèdia. Li fotem molt d'humor. No vull avançar gaire perquè seria esgarrar la sorpresa, perquè hi ha sorpreses com a bona obra de terror i zombis, però tot el que us podeu imaginar que té a veure amb la sang, amb les vísceres, amb l'humor i amb experiències immersives. El públic serà partícip també de l'obra. 

S'enfaden molt els polítics amb les imitacions?
Hem tingut el cas molt recent de la meva companya Judit Martín amb el tema de la Virgen del Rocío que ho vam viure amb una certa sorpresa i també terror, amb moltes denúncies pel mig, moltes amenaces. N'hi ha que ho encaixen millor i n'hi ha que no, però molts hi tenen el cul bastant pelat. Són 18 anys de Polònia i se les han vist de tots colors, ja no s'espanten. Els que portem menys temps quan passa una cosa d'aquestes sí que ens fotem un ensurt.

Has contactat amb les persones que has imitat?
Quan m'encarreguen una imitació, sempre procuro contactar amb la persona que he d'imitar. Ara per exemple m'ha passat amb la Cristina Riba, que treballa al Telenotícies. Vaig dir-li que m'havien encarregat imitar-la i que ho faria amb tot el respecte, amor i tacte possible. Normalment, tothom em contesta i estan encantats de la vida. A la Cristina la vaig conèixer i és meravellosa.

Els agrada que els imitin?
La gran majoria, sí, si tenen sentit de l'humor. Aquest és el tema, si no tens sentit de l'humor pot ser que no ho encaixis. Però en general tenim bona salut en l'àmbit d'humor.

L'actriu al set del 'Polònia' / Foto: Cedida

Has treballat amb gent com el Berto Romero. És el sector català una bona pedrera d'actors i actrius?
Indiscutiblement. Tenim una pedrera meravellosa i cada vegada hi ha més llocs on poder-se formar. No només existeix l'Institut del Teatre, aquí a Sant Cugat, per exemple, hi ha l'escola de la Sílvia Servan, que és una bona escola. Tenim una gran pedrera d'actors i actrius.

Vas estudiar a l'Institut del Teatre. Com has viscut tot el cas de les informacions sobre els casos d'abusos?
Jo fa molts anys que vaig passar-hi, però identifiques coses. Jo soc d'una altra generació, i no per això ho justifico, però en aquella època hi havia determinades coses que les teníem malauradament més assumides i normalitzades. Afortunadament, ara corren uns temps en què la gent ja no es calla les coses. La veritat és que no em va sorprendre, tard o d'hora havia de passar.

I acadèmicament, quins records tens d'aquella època?
Ho recordo amb molta intensitat, sobretot quan ets jove. Amb els anys ho relativitzes i comences a guanyar experiència i una certa calma. És una professió que per la seva pròpia natura és molt inestable i on hi ha molta competència. No hi ha feina per tothom i tens una mica la sensació d'estar en una carrera i traient la llengua fora. Tinc un record agredolç, però ara amb la distància és més bonic.

Sempre has volgut ser actriu?
Definitivament, sí. Vaig començar amb la dansa aquí a Sant Cugat. Primer vaig fer dansa clàssica i després vaig anar a l'Esbart, perquè soc un cul inquiet i la dansa clàssica em semblava avorrida i repetitiva. Al Casal de Mira-sol vaig començar a fer teatre, i m'hi vaig enganxar quan tenia 15 anys.

I amb 15 anys, com li expliques al teu entorn que et vols dedicar professionalment a ser actriu?
Tinc el record d'anar amb la meva mare, que sempre ha estat una gran aliada amb tot el que he somiat. Sempre he tingut el seu suport. Ella em va dur a la primera versió que es va fer de Mar i Cel. Quan va acabar la funció, vaig plorar molt i li vaig dir que jo volia fer això. No vaig haver de donar més explicacions.

Els agrada molt que estiguis fent aquesta feina, no?
Sí, tinc una mare molt orgullosa, una filla que espero que també i una parella que s'hi dedica. Tinc un entorn que em dona moltíssim suport i que està molt feliç.

Tu t'hi dediques, la teva parella també... i la teva filla?
Té una sensibilitat i un talent natural. Tot el que té a veure amb l'expressió, fa uns dibuxios que se te'n va l'olla, també fa ceràmica aquí a Sant Cugat. Canta molt bé, i és molt pallassa com jo. De fet, ha sortit al Polònia en un parell d'ocasions. No sé cap on anirà, però la vena artística la té.

Com et definiries com a actriu?
Quina pregunta més difícil. Soc molt juganera, soc molt fidel a l'art de l'actuació. M'agrada fer de tot, m'agrada fer comèdia, ser proactiva, ser creativa, no esperar que sempre se'm digui el que he de fer. M'agrada proposar, mirar de fer-ho de diferents maneres, estar activa sempre.

Quin creus que és l'estat de salut de la interpretació a Catalunya?
Tenim grans actors i grans actrius joves i no tan joves. A vegades, però, sents a dir que "sempre són els mateixos", que hi ha una qüestió de categories, que hi ha divisions... Jo crec que la gran majoria que ens dediquem a això som molt tossuts i voluntariosos. És un tema vocacional i, per tant, mai no acabaran amb nosaltres. A la cultura sempre se'ns ha fet molt mal, sempre hem estat els que hem rebut més cops i de qui s'ha cregut que es podia prescindir més a l'hora de retallar. Però aquí seguim.

Quins son els teus actors i actrius referents?
Sempre m'ha agradat aprendre de la gent que he tingut més a prop, i he pogut estar amb gent fantàstica. Treballar amb el Berto, per exemple, va ser un somni, i fins i tot em va ensenyar més com a persona i com a professional que no pas a través de la pantalla. El Francesc Ferrer, l'Eva Barceló, la Susana Garatxana... o fins i tot el meu company, el Roger Julià, que és a qui més admiro. Estic envoltada de gent genial.

Vidaurrázaga fent de la periodista de TV3 Cristina Riba / Foto: Cedida

Creus que el sector s'ha recuperat després de la pandèmia?
No acabem d'aixecar el cap mai. Però sí que hi ha molta empenta, moltes ganes i iniciativa. Fa uns anys vaig poder viure l'experiència de viatjar a Argentina amb gent del sector i veure com, malgrat la situació, feien teatre on fos. Aquesta necessitat de fer teatre també la tenim aquí. Per tant, sí, jo crec que sempre ens recuperem.

Durant els teus anys de carrera, tens algun projecte que t'hagi fet especial il·lusió haver fet?
Estar fent ara el projecte de 'La noche de los muertos vivientes' és una cosa que em flipa molt. Estem fent una cosa que no s'ha fet mai, que és barrejar el gènere de terror, i específicament el de zombis, amb el teatre. Jo crec que ho petarem perquè la proposta que s'està treballant és molt xula. Tota aquella gent que potser no va massa al teatre, però que és fan del gènere viurà una experiència nova i diferent.

Has fet teatre, fas televisió... Què t'agrada més?
El teatre. Cada cosa té la seva part bona i el seu encant, però el que et dona el teatre quan entres a escena i no surts de l'escenari fins que acabes és una sensació que no es dona a cap altre lloc.

I ja per acabar, a quina zona vius de Sant Cugat i què és el que més t'agrada de la ciutat?
Jo soc mirasolenca de tota la vida. He viscut també a Sant Cugat i de fet la meva mare viu a Coll Favà des de fa més de 20 anys. En els meus anys d'institut vaig anar a viure a Bacelona, he estat a diferents llocs, però sempre he tornat a casa. Mira-sol m'agrada perquè és casa i la reconec com a tal. Sant Cugat té racons molt encantadors i un patrimoni monumental espectacular. Segueixo flipant amb el Monestir. Els carrerons del centre, l'encant de la zona cèntrica... És molt bonic.