Pepe Díaz: 'Sempre portaré a sobre la samarreta del RCD Espanyol, això és innegociable'

Les curses populars cada cop guanyen més adeptes que troben una via molt interessant per poder fer esport i, qui, en té nivell arribar a competir-ne fins i tot. A Sant Cugat en tenim un monument d'aquest tipus de proves d'atletisme, que sempre, llueix allà on vagi, en cada línia d'arribada, la samarreta del seu club, del seu amor etern que és el Reial Club Espanyol. Ell és el Pepe Díaz, ja un mite de les curses populars i que fa molts anys que fa quilòmetres i guanyant moltes de les proves on participa. Tot un símbol de l'atletisme santcugatenc.

Escolta-ho

M'agradaria començar fent una mira enrere per conèixer una mica més al Pepe Díaz que no tenia els seus orígens de corredor en el món de l'atletisme. Vas començar jugant al CFU Mira-sol Baco a futbol, que va passar per fer-ne la transició cap a les curses?
Bé, sí que és veritat que al final, a mi m'agrada molt el futbol, però l'ambient en aquest esport no és del tot sa. Quan ja comences a plantejar-te tenir fills i a voler entrenar amb horaris més marcats, se'm complicava una mica amb el treball. Al final són etapes, ara mateix no et sabria dir, però penso que vaig estar deu anys al Mira-sol. Vaig arribar en l'etapa del juvenil, vaig pujar al primer equip i, la veritat és que allà vam fer una família, tinc molts amics d'allà, m'ho vaig passar superbé, i fins i tot vaig arribar a ser capità, que per un amateur com jo, amb el nivell que tenia, ser capità d'un equip que el sentia bastant va ser molt bonic. Sabia des de petit que tenia traça per a córrer i llavors, vaig començar a fer la típica cursa popular, i a poc a poc, ja he acumulat uns quants anys i m'ho passo bé d'una altra manera, no és futbol, però la veritat és que també m'agrada molt.

T'has convertit en una figura clau de les diferents curses populars, que et va cridar l'atenció per començar a fer-me?
Ja et dic, jo de petit n'havia fet alguna, com la Cursa popular de la Floresta, la Cursa popular de les Planes, quan era molt petit. T'estic parlant de deu o dotze anys, i llavors ja guanyava, i, tothom em deia que em dediqués. Però al final, vaig fer esport escolar com bàsquet i handbol, fins a arribar al futbol. En acabar, com jo soc un cul inquiet i m'agrada molt fer esport, i córrer és un esport molt fàcil, perquè no necessites quedar amb ningú, t'ho pots planificar tu... Els que som competitius quan veus que comences a fer una cosa que t'agrada, que t'aporta tranquil·litat, et desfogues una mica, i, a sobre vas fent curses populars i les guanyes, fa que et vagis enganxant. Jo sempre ho dic, que córrer és com una droga, malgrat que sigui una paraula lletja, però és el que és i córrer enganxa molt i és una forma de vida.

Portes ja acumulats diversos triomfs en curses populars, però quin ha estat el més especial per a tu?
La veritat és que en tinc molts, perquè sempre intento fer curses, tot i que a vegades en faig per buscar un objectiu i buscant una marca en una mitja marató o marató ja més important, de casa, d'aquí de Sant Cugat, també m'agrada molt fer la cursa de l'Espanyol, una que és completament solidària i acaba dins de l'estadi. Si m'hagués de quedar amb alguna, jo te'n diria dues, primer la cursa de l'Espanyol que l'any passat vaig acabar tercer i hi havia molt nivell, m'estava a punt d'atrapar el quart classificat, però vaig arribar com vaig poder, vaig arribar agònic allà sobre la gespa, a més els mitjans del club em van donar molt de bombo. Després, de Sant Cugat que per sort, em penso que n'he guanyat totes, va ser molt especial aquest any la mitja marató de Sant Cugat, la veritat. Perquè jo quan vaig començar i encara jugava a futbol, vaig fer la distància curta i me'n recordo que veia als de la mitja marató i dir, ostres jo algun dia ho vull fer també. Ara que estic fent mitges maratons i poder guanyar la de Sant Cugat, arribant a la meta allà davant l'Ajuntament amb tots els amics, m'emociono perquè va ser molt bonic.

Cada cursa que fas portes la samarreta de la Penya Runners Espanyol, com és d'orgull per a tu portar el color blanc-i-blau per arreu del territori?
Per a mi és el màxim. He tingut oportunitats per anar a altres llocs amb millors condicions, jo no em guanyo la vida amb això evidentment i ho faig per 'hobby', però sempre trobés condicions en la que et poden pagar alguna cosa. Jo de fet, durant molts d'anys, si mires l'hemeroteca, moltes de les curses que corria aquí a Sant Cugat portava la samarreta de l'Espanyol, l'oficial. La gent em deia "ostres, guanyes la cursa i vas amb pantalons de futbol que no són còmodes", però per a mi, dur la roba de l'Espanyol era i és molt important. D'ençà que em van contactar i vaig estar amb ells, dona igual si ets de l'Espanyol o del Barça, sentir molt el teu club i poder portar els colors és molt especial. És especial arribar a meta i veure que estàs representant uns colors per mi és molt bonic la veritat.

Com veus la situació del club, com veus l'Espanyol més enllà de l'àmbit esportiu que el primer equip ha baixat a segona, sinó en l'àmbit institucional?
Sincerament, molt malament. No sé quina és la solució, òbviament el que està passant al club ve de lluny. Hi ha gent que es fica les mans al cap per baixar ara, però, els que seguim molt i tenim gent coneguda que ha estat dintre del club, veiem que ja no és un tema esportiu. Perquè hi ha clubs com el Vila-real, que va baixar, i s'ha demostrat que la gestió és molt bona. Poden haver-hi entrebancs de tenir un mal any, una mala dinàmica i baixo, però l'Espanyol ve de lluny, d'una gestió nefasta, però no només en tema esportiu sinó social, institucional, tot. La cosa està molt complicada, o el propietari, el Xeng, ven el club o es rodeja de gent que realment en sàpiga gestionar un club, perquè la gent que hi ha ara no en serveix. Li veig sortida difícil, però sí que és veritat que és un club que s'ha aixecat molts cops en els seus anys d'història, esperem poder aixecar el vol i retornar on hauríem d'estar sempre.

Ets una persona que sol anar a Cornellà-el Prat a veure els partits de l'Espanyol?
Jo no vinc de família futbolera i un dia em vaig enganxar a l'Espanyol, encara no sé ni com. Des que m'he pogut pagar el carnet, t'estic parlant de quan tenia 13 o 12 anys, he anat al camp i m'hauré perdut uns deu partits dels quals es juguen a casa. He fet molts viatges, quan vam anar a Europa, vaig anar a Budapest, a Wolverhampton. M'agrada molt anar, però també aprofito per la penya d'amics que hem fet i anem junts al camp. Ens ajuntem deu o dotze, que la majoria som d'aquí de Sant Cugat i hem fet una pinya, barbacoes, dinars, sopars i, al final, el futbol és secundari, és passar-ho bé, i si és amb esport entremig doncs genial.

Tornem al teu 'hobby' que és córrer, de fet, fa un parell de setmanes vas guanyar la cursa Metres de Vida, ens podries fer repàs de com està anant aquesta temporada?
Està sent una temporada una mica difícil en el sentit que vaig ser pare per segon cop, això fa que dormis menys, malgrat que amb l'altra filla que en té quatre anys tampoc ens deixa dormir molt. També els temps, entrenar cada cop és més difícil perquè t'has d'organitzar millor. A part d'això, content perquè estic millorant, m'ho estic passant bé, sí que és cert que tenia un parell d'objectius marcats i no m'han acabat de sortir. Vaig debutar en marató, ara al desembre, no n'havia fet cap i sí que és veritat que era un objectiu molt ambiciós, perquè volia fer la meva primera marató en 2:20. Gent que ha arribat a fer 2:10, que ha sigut internacional i tot, no han debutat amb aquesta marca. El meu entrenador em va dir que això era un temps al qual podia aspirar i em vaig plantejar fer 2:20, i vaig fer 2:23 al final. En aquest sentit content. He continuat entrenant, que de fet vaig començar a preparar-me l'any 2020, i just al cap de dos mesos va petar tot, entrenar vull dir amb un entrenador que em supervises, per tant, és la primera temporada completa sense Covid, sense cancel·lacions i amb entrenaments, i content. Començo a entrar en l'època on sempre fas esport lesionat, i, és la realitat. Tinc un problema al psoas i a altres llocs més, però que puc entrenar igual. Ara, hem de continuar millorant, passar-ho bé i fer curses populars, que al final és el que més m'agrada. Hi ha gent que em diu que haig de mirar de competir buscant resultats i fent marques, però jo no estic aquí per guanyar-me la vida, jo estic per passar-m'ho molt bé i a mi em fa feliç això, fer curses com la que comentàvem de fa dues setmanes, una cursa solidària, aquí a Sant Cugat, que et pot vindre a veure algun amic, que la família està a prop.

Explicaves que has format una família i que ara fa poc ha nascut el teu segon fill, com veus els teus pròxims anys participant en curses?
Jo crec que tinc molt de marge de millora, perquè sí que és veritat que és un esport que físicament casca molt, sobretot dolors de genolls, que jo per sort encara no he tingut. Al final, són acumulacions de kilòmetres i és com un cotxe, si acumules molts kilòmetres, millores en una part, però en altra ho pots perdre. El positiu és que tinc marge de millora a priori, perquè he començat fa relativament fa poc. Els nens es faran grans i, per tant, podré descansar millor i em podré organitzar molt millor. Jo crec que el que és millor està per venir, sinó com a mínim, gaudir-ne dels anys que em queden a nivell, podent guanyar les curses que guanyo, i també que els nens vegin que és un esport molt sa. Al final, hi ha molts esports per escollir i, a mi qualsevol em serveix perquè els nens el practiquin, l'esport és primordial, però córrer és un esport molt bonic, molt sa, que la gent que l'ha fet sap que té un punt de patiment, però l'ambient que hi ha és molt bonic. Fins i tot amb la gent que competeixes per guanyar, en un altre esport sempre intentes fer, entre cometes, la traveta a veure si es pot guanyar, i, en aquest esport al contrari; mentre corres pots ajudar-te amb el que estàs competint, preguntant-li com va. Sobre tot això, continuar gaudint de l'esport, que no em lesioni, i, això, gaudir que la gent vegi els valors que té aquest esport, de sacrifici, que això ho podem relacionar amb l'Espanyol, que té valors com de superació, de resiliència. Per això, que la gent vegi que aquest esport és molt sa.

Imagino que durant molts anys seguiràs portant la samarreta 'periquita' a la teva motxilla per poder-la lluir a les línies d'arribada?
Això és innegociable, és el que et comentava abans que això ho tinc molt clar. Sempre dic que soc d'un poble determinat passi el que passi, en aquest cas de Sant Cugat, malgrat que d'aquí vint anys me'n vagi a viure a l'altra punta del món, sempre seré de l'Espanyol. La samarreta sempre la portaré. Al final és el que em fa feliç, si estigués en un altre lloc, potser tindria altres coses, però la felicitat no la tindria. Aprofito que estic aquí per dir-li a la junta directiva del Runners Espanyol que fan un treball increïble, a cost zero, totalment per difusió de l'Espanyol, així que els agraeixo molt la feina que fan.