Joan Castañé (Cal Caballu): 'A la bodega encara conservo botes de mon pare'

El Celler Cal Caballu és la materialització d'un somni fet realitat. Joan Castañé es va iniciar en el negoci familiar dels pares i ara són els seus fills qui continuen al capdavant del celler. Aquest establiment emblemàtic de Sant Cugat i el seu impulsor han estat testimonis de la transformació de la ciutat i del propi negoci. Convidat pel programa 'Connectats', aquest santcugatenc de soca-rel repassa la seva trajectòria personal i la de la bodega que va crear el 1968.

Escolta-ho

El celler Cal Caballu podem dir que es troba al rovell de l'ou de la ciutat, a tocar de la plaça d'Octavià. Hauràs viscut moltes coses en tots aquests anys, oi?
Moltes, moltes. He vist i he viscut moltes coses. Ara estem al carrer Plana de l'Hospital, però abans estàvem al carrer de l'Hospital, mirant a la plaça del Monestir. És la mateixa cantonada, sí!

I des de quan en aquesta casa, Joan?
Aquest comerç el van començar els meus pares. Llavors veníem pinso per les bèsties, el vi que collíem i verdura que també teníem. Era diferent del que tinc ara, però a mi sempre m'ha agradat això del vi. Teníem una màquina per tornar a premsar el raïm quan la gent del poble encara el trepitjava. I la meva idea era posar algun dia una bodega. I la vaig acabar posant!

Parlant de la casa, on vas néixer?
Jo vaig néixer a Sant Cugat. En aquesta casa que feia cantonada. I aquí, tota la vida!

I quants germans éreu?
El meu pare es va casar dos cops. De la primera dona eren dos germans, el Gabriel del Bar Caballu Petit i el Josep que era el gran. De la segona dona som jo i la meva germana i jo soc el gran.

I com era la vida familiar llavors quan encara éreu petits petits?
Bé. Els germans sempre ens hem fet. Mentre van estar ells, que no es van casar, van col·laborar amb el meu pare amb el negoci del gra. Anaven a buscar-lo a Barcelona amb el carro.

I tu a casa de quina manera col·laboraves?
Els dimarts anava amb el meu pare al mercat a Barcelona a comprar pinso. Llavors, a més, teníem un camp i la vinya, i hi anava a treballar.

On teníeu aquest tros de terra?
Un el teníem a la rambla del Celler i l'altre a Coll Favà.

Estem parlant d'una època que llavors tot eren camps excepte el centre de Sant Cugat, oi?
Sant Cugat estava rodejat de camps i vinyes.

Com recordes el Sant Cugat de quan tu eres petit?
Sant Cugat era un poble; es vivia tranquil. No és com ara que sempre fas tard a tot arreu. Moltes vegades, el meu pare deia "el que no es pugui fer avui ja ho farem demà". Es vivia més tranquil que no es viu ara.

Vas anar a escola?
Vaig anar a l'Azqueta.

I eres bon estudiant?
Doncs, sí! Procurava estudiar. Quan m'interessava m'ho sabia. Ara, quan no m'interessava a vegades passava ... perquè si no sabies la lliçó et feien quedar.

Les matemàtiques se't donaven bé?
Les matemàtiques sí, millor que la resta.

I què volies ser de gran?
Doncs m'agradava ser pintor però no artístic. D'això de dibuixar no en sé.

Per què no t'hi vas dedicar?
Els pares eren grans i jo havia d'ajudar-los en el negoci, si no s'hagués perdut. Em va anar agradant i em va venir això de posar una bodega.

I com va néixer?
En Borges em va dir que una bodega de l'Hospitalet plegava i vaig anar amb el meu germà que entenia més de botes. Les vam veure, em van agradar i me les vaig quedar. Era el 1967. Vaig fer la mili i després vaig muntar la bodega.

Com van ser els inicis del negoci?
Vam començar el 1968. Em vaig casar i llavors va ser quan ja vaig obrir la bodega.

Has parlat de les botes, és a dir, tu vens el vi a granel?
Sí. Les botes que tinc al magatzem són botes que eren de mon pare. Teníem un familiar a Santa Perpètua que feia botes i jo encara les tinc. Aquestes botes potser tenen 200 anys i encara em quedo curt.

O sigui que tens una relíquia?
Sí, són relíquies. Moltes vegades li dic al meu fill Toni que són botes molt belles i sempre s'ha de mirar que tinguin una mica de vi perquè si no la fusta se seca i això fa que perdi per algun lloc.

I d'on venia el vi que veníeu al principi a la bodega?
El vi encara ve del mateix lloc, de Bràfim d'un tal Padró.
Clar, jo no estava en el món del vi, per això el meu germà, en Gabriel, em va agafar després de casar-se i com ja havia tractat amb ell me'l va fer conèixer i encara tractem.

Com ha evolucionat el negoci?
Llavors era diferent perquè de vi a granel se'n venia molta quantitat. Clar, la gent, qui més qui menys bevia vi. Però això s'ha anat perdent. Ara es ven vi però embotellat.

Imagino que tens clientela fidel. Alguns de fa molts anys?
Uns quants. Encara tinc clients de quan vam començar, no molts, però encara en tenim uns quants.

Tens dos fills i els dos treballen a la bodega
Sí. Ells ara porten la bodega. De vegades m'estic per allà i mentre ells descarreguen la furgoneta, jo omplo alguna garrafa de vi. Però ja no hi soc a la botiga.

Content de veure que els teus fills continuen al negoci com ho vas fer tu en el seu moment?
El Toni i el Joan ja van estar treballant fora, però els vaig dir que aquí "el plat a taula no us faltarà, ara s'ha de treballar". Aquí plegues quan plegues. S'hi ha de dedicar moltes hores perquè treballes i treballes a casa.

Encara fa olor de vi casa teva?
(Somriu) Això és per les botes. Si fos vi embotellat només no ho notaries. Però el vi a granel, vulguis o no, desprèn una olor. Per exemple, nosaltres des de la botiga anem cap al pis i a vegades quan ells posen vi al vespre i baixo per alguna cosa dic: "mira estan posant vi".

Per la teva relació amb la terra i amb els animals has estat vinculat a la festa de Sant Antoni Abat, oi?
Sí, em sembla que vaig estar-hi sis o set anys. M'agraden els animals i com encara tinc el carro ... Per això vaig entrar a la junta.

Retirat de tot, ara què fas amb el temps que tens?
Ara, em dedico a netejar coses antigues que tinc a casa. Estic netejant peroles d'aram, paelles, coses antigues del camp. Ara estic amb unes corrioles que utilitzàvem abans per carregar el carro.

I què en faràs de tot això?
El què faran no ho sé. Jo ho tinc allà a la terrassa com una exposició. Tinc un museu a casa.