Ramon Gener: 'El que més trempera em feia era convèncer la gent que anar a escoltar a Wagner pot ser molt divertit'

Potser l'heu escoltat cantant al teatre La Faràndula de Sabadell, a l''Hoy por hoy' de la Ser o al 'Versió RAC1'. Potser, enlloc de només escoltar-lo, també l'heu vist presentant el programa 'Òpera en texans' o a 'This is Art', a TV3 o Movistar +. Va ser cantant, és pianista, humanista i divulgador musical. Com a home del Renaixement, el mediàtic Ramon Gener no es pot definir per una sola cosa. El crític d'arts escèniques santcugatenc Eduard Jener ha descobert la seva part més personal al seu programa 'Molta Comèdia'. Gener, a més, porta a Sant Cugat l'espectacle 'Els Set Pecats Capitals', que es podrà veure el diumenge 19 a les set de la tarda al Teatre-Auditori.

Escolta-ho

Ramon Gener és un home del Renaixement 3.0?
Em fas feliç si em presentes així perquè jo sempre intento lluitar contra aquesta cosa de l'híper especialització. Recordo un dia que Victòria dels Àngels, mentre estava cantant a casa seva, em va aturar i em va dir: 'Ja n'hi ha prou! Estàs cantant només notes i es tracta de fer música. O comences a estudiar art, filosofia, antropologia, literatura o aquí només farem notes. Si vols ser músic, t'has d'obrir a tot'. Ja sé que és impossible abastar-ho tot però m'agrada intentar tenir una visió polièdrica de les coses

Aquesta versatilitat que mostres davant de l'art a 'Òpera en texans', 'This is opera', 'This is art', sempre gira entorn del tema de l'emoció. Com és?
Aquesta història de la tele va començar com de casualitat. Sempre m'agrada recordar que vam començar amb 'Òpera en texans' que era un programa molt petit, al Canal 33, com un experiment. I quan em van dir què farem, vaig dir: 'Fem un programa per a tota aquella gent que creu que l'òpera és avorrida i no en té ni idea'.

El que més trempera em feia era convèncer la gent que anar a escoltar a Wagner pot ser molt divertit. Amb el temps m'he adonat que tota la gent que sap molt, sap molt menys del que pensa i tota la gent que creu no saber res, sap molt més del que creu i això és molt engrescador. De sobte hi ha una persona que m'escriu des de l'altra punta del món i que potser no ha anat mai a un teatre però també algun habitual del Metropolitan que ha descobert alguna cosa que no sabia.
c

I com saltes de Beethoven a Leonardo o a Monet?
Al final tot és el mateix. Ara per exemple estic preparant un projecte sobre Electra d'Strauss. Estava intentant fer un esquema de com explicaré com és aquesta harmonia que és com expressionista. Vaig dir, 'posaré el crit de Munch i s'entendrà perfectament com és l'harmonia d'Strauss perquè és la mateixa cosa'. Jo crec que sortosament en l'art tot està connectat i aquelles franges de vermell i aquell home amb les mans a la cara ets capaç d'entendre Strauss.

Amb aquesta capacitat d'ajuntar aquests dos aspectes diferents de l'art, penso que li vas fer cas a Victòria dels Àngels.
Sí, jo vaig tenir la sort d'aprendre amb ella. La meva mare em portava al conservatori però jo amb 11 anys vaig decidir que el piano era un rotllo i que no volia tocar. Mentre jo feia solfeig, els meus amics anaven a jugar a futbol. Ho recordo amb terror. Va arribar un moment que vaig dir 'no vull anar mai més'. La meva mare no va tenir més remei que treure'm perquè em vaig negar a tocar. Però la música agrada a tothom i la música et crida. Potser en aquells moments preferia tocar Dire Straits o Elton John però em vaig reenganxar a la música.

Aleshores, un dia amb 18 anys mentre cantava 'Amante Bandido' de Miguel Bosé, se'm va apropar un individu i em va dir que tenia molt bona veu i que hauria d'estar cantant òpera. I com va insistir molt que anés a casa de la gran Victòria dels Àngels perquè la coneixia hi vaig anar. Allà vaig cantar 'My way' al piano i aquella dona, en aquell moment, es va apiadar de mi però va dir 'potser té alguna cosa aquest nano' i em va oferir donar-me classes de cant. Quan arribava a casa seva me la trobava llegint a Tolstoi o escrivint poemes meravellosos. Aquesta va ser la meva introducció.

Vas cantar però arriba un moment en què dius que ho deixes. Per què?
A casa meva em van inculcar molt el perfeccionisme. Qualsevol cosa que facis, o la fas perfecta o no cal que t'hi posis. Cantar és una cosa molt física, molt sexual, on intervé tot el cos i a tothom li agrada molt perquè produeix molt plaer a qui canta. Però pel que fos jo vaig veure que no aconseguiria cantar com jo volia, que no podria ser Messi. I en aquell moment vaig pensar deixar-ho, i tot i que vaig plorar molt, vaig veure que es vivia molt més tranquil sense la pressió d'haver de cantar.

Com vas trobar el camí de divulgador?
Va ser una altra casualitat. Jo estava totalment apartat de la música i l'únic que em connectava amb ella era el Parsifal de Wagner, una òpera que em sé de memòria. Un dia em va trucar un amic meu per explicar-me que l'havien convidat a anar al Liceu a veure una òpera que no coneixia, i em va demanar que li expliqués. Vam quedar en un restaurant, La Taula, i allà li vaig explicar de què anava l'òpera. L'endemà em va trucar i em va dir que li va encantar. A partir d'aquí, en aquest petit restaurant anava quedant amb amics i els explicava diferents òperes.

Un dia, l'amo del restaurant em va dir si li sabia greu que portés als seus clients a aquestes trobades, entre elles, Juliano Lombardo, el propietari del restaurant Tramonti de Barcelona. Lombardo em va preguntar si les trobades que feia allà les podia fer al seu restaurant, i que em pagaria. Primer anava una vegada cada 10 dies i després hi anava cada dia a l'hora de sopar. I de sobte, em van començar a oferir conferències, classes i després va venir la tele. Un dia, en el restaurant, se m'apropa una persona i em diu: 'Això ho hauries d'explicar a la televisió'. L'endemà, va venir amb una persona que em va escoltar i al cap d'un mes estàvem fent 'Òpera en texans'.

Tens una capacitat de llengües.
La meva dona és de Düsseldorf i a casa es parla alemany, no em quedava un altre remei. Jo volia saber què deia Goethe i Wagner, i em vaig posar a estudiar italià, anglès... De polonès en sé algunes coses quan vaig anar a estudiar al conservatori Chopin de Varsòvia quan Victòria dels Àngels em va dir que ella ja no em podia ensenyar res més.

A part de divulgador també has escrit llibres.
Quan tu fas un programa i la gent et veu, de sobte et venen totes les editorials i et proposen fer un llibre. 'Aprofitem la volada per fer un llibre! Tampoc cal que l'escriguis tu', i vaig pensar que era un disbarat. Un dia, però, vaig trobar una editorial diferent que em va dir que em publicaria el que jo escrigués. Així, vaig escriure 'Si Beethoven pogués escoltar-me', que és el meu recorregut vital. Després vaig fer un segon, 'L'amor et farà immortal', que tracta sobre la mort del meu pare.

El meu pare va morir d'alzheimer i vaig voler captar la idea dels grecs que deia que només un oblida quan no el recorden. El meu pare sempre em va ajudar molt, i vaig escriure el llibre no només per ell perquè sempre estigui viu, sinó per a tothom que estigui passant per una pèrdua. El llibre és un viatge en el temps on les tres moires del destí em porten per l'espai i em porten a Verdi per veure com va superar la mort de la seva dona i els seus fills. Aquest viatge em porta a intentar entendre quin és el sentit del record.