Lluís Gavaldà: 'Ser la banda sonora de la vida de la gent és el màxim a què pot aspirar un músic'

La veu d'Els Pets, cantant i compositor del grup, Lluís Gavaldà, ha atès Cugat Mèdia per parlar del moment actual del grup, després de més de 30 anys damunt dels escenaris. El de Constantí també ha tingut paraules per al darrer disc de la banda, 'Som', i per a l'actual gira que els està portant arreu del territori català i europeu, amb parada doble a Sant Cugat amb motiu del Petits Camaleons.

Escolta-ho

Passen els anys i els Pets seguiu donant guerra. Com es fa això?
Es fa tenint molt de morro i molt d'amor per la professió. A vegades sembla que formem part del mobiliari familiar o bé que ens veuen granadets i no gosen deixar-nos. Però ens fan servir i això és la clau de durar tants anys.

Noteu aquest vincle que s'ha forjat amb la vostra audiència?
Sí que és cert que ho notem en moltes coses. Per exemple, la quantitat de missatges que rebem de gent que té una dona, una nòvia, un pare, un fill que els faria moltíssima il·lusió rebre un missatge nostre. Em sap greu perquè no puc fer-los tots perquè si no no faríem res més però és bonic perquè això demostra que hi ha gent que et té de banda sonora de la seva vida i això és el màxim a què pot aspirar un músic.

Fa gairebé un any de gira, 30 anys voltant pels escenaris. Quin és l'ingredient secret per mantenir viva l'espurna?
No cal tenir moltes llums per adonar-te'n que la nostra feina és la millor del món. La persona que pugi a l'escenari feliç no serà feliç amb una altra cosa. Quan toques fas contenta la gent, els fas oblidar els seus maldecaps, ets un observador privilegiat de la seva reacció en directe.

No crec que ens calgui cap esforç extra per adonar-nos de que la nostra feina és meravellosa. Entenc perfectament gent com McCartney o Mick Jagger als qui ja no els cal a nivell econòmic tocar, però és una sensació tan eufòrica que és molt difícil deixar-ho. L'únic motiu és perdre la il·lusió.

La relació amb el públic és el que us empeny?
També la que tenim entre nosaltres. No només els tres 'iaios' sinó també la sang nova. És d'amistat, més enllà de fer música. Ens apreciem, ens estimem, ens ho passem bé dalt de l'escenari, abans de pujar, després, quedem fora del grup... Això es nota i ajuda a que el públic ho percebi d'aquesta manera.

La gira està motivada pel disc 'Som'. Vau estar cinc anys aturats, entre cometes, perquè van ser anys de molt moviment.
En el meu cas, bastant de moviment. 2000 quilòmetres, de fet. Vaig canviar de país, vaig anar a fer d'estranger a Anglaterra i, com que Murphy treballa molt bé, em va venir tota la feina de cop aquí quan vaig marxar. He estat treballant a la ràdio, després vam encetar una proposta televisiva i, entre una cosa i l'altra he tingut bastant feina. Va bé oxigenar-se perquè així quan tornes ho fas amb il·lusió.

Estàs plenament instal·lat a l'aventura britànica?
Plenament, plenament no, al final vinc cada dos per tres. Hi ha gent que em diu que és 'postureo' perquè estic més aquí que allà. Cada mes i mig vinc una setmana, però estic allà i hi estic molt a gust. Hi ha gent que no ho entén, però a mi m'agrada viure allà.

Durant aquests cinc anys hi ha hagut el 30è aniversari del grup.
És el que té quan ets un grup granadet. Cada any hi ha un aniversari o altre, quan no fa anys un disc, fa anys del grup i sempre tens una excusa o altra per mirar enrere. Intento no mirar-hi gaire. Fa molt de vertigen mirar tot el temps que portem. Prefereixo mirar endavant.

No sou nostàlgics.
A nivell personal sí, però a nivell professional no. No crec que sigui molt saludable, sempre has de mirar cap al futur.

A l'últim disc sempre se li té més estima, però amb aquest SOM dóna la sensació que hagueu fet un cim. Teniu aquesta sensació?
Fa de mal dir. Primera, perquè l'artista és l'últim que ha de dir una cosa com aquesta. La crítica sembla que li ha agafat molt d'afecte a aquest disc. A mi em fa l'efecte que és molt difícil dir si hem arribat al cim. M'agradaria pensar que no. Però sí que és cert que el vam fer amb molta alegria de tocar, en un ambient ideal, amb un productor súper adient i quan el vam acabar no pensàvem que haguéssim fet un cim, però sí teníem clar que s'acostava moltíssim al que teníem al cap.

La sonoritat dels Pets es manté intacta, però es nota l'aposta per estar al dia.
Ens agrada escoltar la música que es fa ara, hi ha artistes que només escolten la seva o la que escoltaven quan eren joves. Jo tinc aquesta malaltia, m'agraden molt les cançons, sobretot les dels altres, les meves a vegades no tant. I, a més, per la feina que tinc tinc la obligació d'estar més o menys al dia.

Al final la música sonarà a tu, no has de tenir por de prendre riscos perquè els teus signes d'identitat sempre sortiran a les cançons.