Inicia sessió 
Registra't
Un matrimoni feliç, el d'Anne, però alhora anodí, rutinari i mancat de sensacions. N'hi ha prou d'observar com és la relació sexual de l'Anne amb el seu marit, més aviat d'esma, i com és el plaer intens i trasbalsador que experimenta amb en Théo. A 'Miller’s Girl', la història és similar per bé que la persona madura és el professor Miller, un home cinquantí, i Cairo, una alumna seva de divuit anys per qui sent una atracció que al principi és intel·lectual i acaba esdevenint sexual.
Val a dir que el cinema nord-americà, infinitament més purità que el francès, si més no el cinema comercial, poques vegades arriba a travessar el llindar dels temes que aborda i agafar el bou per les banyes. En aquest sentit, 'Miller’s Girl' no és cap excepció, fins a punt que l'espectador es pregunta què hi ha de cert i què hi ha de vel·leïtat adolescent en allò que veu.
Però no és per puntuar res, que en parlo, sinó perquè tots dos films descriuen situacions en què la naturalesa humana trenca les convencions socials. La dèria de voler que les persones encaixem les unes amb les altres com si fóssim peces numerades la u amb la dos, la tres amb la quatre, la cinc amb la sis..., i com si els marges a l'hora d'enamorar-nos i d'estimar estiguessin marcats de naixement... Els joves amb els joves, els grans amb els grans, els vellsamb els vells" genera un conflicte interior entre allò que sentim i la mirada reprovatòria que rebem s'ho expressem.
Es diria, seguint el precepte social, que el sentiment amorós entre dues persones d'edat no igualitària està abocat al fracàs mentre que l'ortodox en garanteix la perennitat, cosa que els índexs de divorci s'encarreguen de desmentir. En el film 'Sota sospita' (2000) d'Stephen Hopkins, remake del film francès 'Arrest preventiu' (1981) de Claude Miller, un home de cinquanta-set anys enamorat d'una dona de vint-i-set, fa un monòleg amb aquestes reflexions: 'D’on surt aquest pensament políticament correcte que es pregunta amb malfiança de què poden parlar, què poden tenir en comú i quina sexualitat pot unir dues persones de generacions diferents?'.
I és que les seves converses, les seves afinitats i la seva sexualitat formen part de la seva intimitat i ningú no n'ha de fer res. Una edat igualitària no serà mai cap garantia amorosa. A 'Dos a la carretera' (1966), aquell film meravellós en què Stanley Donen fa una reflexiósobre la parella, hi ha una frase per emmarcar. 'Quina mena de gent és la que s'asseu a una taula i no es parla? Els matrimonis'. De la mateixa que hem de ser respectuosos amb les creences religioses de cadascú, també ho hauríem de ser amb els sentiments mutus i nobles entre persones adultes, tinguin l'edat que tinguin. El dia que l'escriptora Carmen Llera, de trenta-un anys, es va casar amb l'escriptor Alberto Moravia, de setanta-vuit, un periodista li va preguntar maliciosament: 'No és el seu, un matrimoni atípic?', i Carmen Llera, servint-se com una judoka d'aquella mateixa malícia, va capgirar-ne el sentit i va respondre: 'Sí que ho és, perquè Moravia escriu com ningú'.
VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.