Josep Maria Gómez: 'El millor que tenim al restaurant Rancho El Paso són els clients'
El copropietari del restaurant comparteix la història d'aquest emblemàtic establiment familiar a la Floresta que enguany celebra el 60è aniversari
D'esquerra a dreta: Josep Maria, Maria i Guillem, fundadora i copropietaris del restaurant Rancho El Paso / Foto: Cedida Rancho El Paso
SocietatPublicat el 9/desembre per Alba Triadó
Fa més de 60 anys el restaurant Rancho El Paso obria portes a la Floresta. Era el projecte d'en Gerard Gómez, un home que als matins treballava en una empresa farmacèutica i a la tarda feia de barber en una habitació de casa. Amb l'ampliació de la casa amb dos locals va decidir emprendre amb un bar-cafeteria, que va batejar com El Paso i que més tard es va expandir amb un jardí, donant lloc al nom de Rancho El Paso. Sis dècades més tard, la segona generació de la família, formada per en Josep Maria i en Guillem, segueixen els passos dels seus pares oferint un lloc de trobada i gastronomia a la clientela. En una entrevista al magazín 'Faves comptades', Josep Maria Gómez, copropietari del restaurant, ha explicat quin és el secret per tirar endavant el negoci i ha confessat que 'el millor que tenim al restaurant Rancho El Paso són els clients'.
Escolta-ho
Què va fer decidir els pares obrir aquest restaurant?
El meu pare sempre va ser una persona molt emprenedora. Treballava en un laboratori farmacèutic, Ciba, que avui dia és Sandoz, i a les tardes feia de barber a la Floresta. Ho feia a la casa on vaig néixer, en una habitació petita.
Amb el temps vam fer un local al costat de casa on va posar la barberia. Com que quedava un altre espai, hi va posar una mena de cafeteria-bar que li va dir El Paso.
En aquella època la gent venia a estiuejar a la Floresta, a l'hivern hi quedàvem quatre gats. Aquell any va obrir la cafeteria on tenia futbolins i la gent venia a fer el vermut i a picar alguna cosa.
Després va ampliar-ho amb un jardí. Va comprar una sequoia americana i hi va posar taules. Aquí és on sorgeix el nom de El Rancho. Molta gent va associar Rancho amb El Paso i se li va quedar aquest nom.
Imatge d'arxiu del restaurant Rancho El Paso / Foto: Cedida Rancho El Paso
Per tant, no tenien experiència en el sector de l'hostaleria?
No, cap ni una. Va ser molt atrevit.
El meu pare va continuar treballant en el laboratori farmacèutic, la meva mare es va posar al capdavant del negoci i ell a les tardes continuava fent de barber. De fet, l'antiga barberia ara forma part de la cuina nova.
En quin moment decideix deixar les seves ocupacions originals per dedicar-se al restaurant?
Quan el restaurant va començar a funcionar, ell tenia un home de Suïssa de cap a Ciba. Quan li va plantejar que havia arrencat un nou negoci, però que no tenia clar si tenia futur, el seu cap el va encoratjar a tirar endavant i li va dir que no tingués por, que era molt treballador i molt emprenedor i que li aniria bé.
Quants anys van passar des que va posar la cafeteria fins que va arrencar el negoci?
Molt poc. De seguida van veure que la cosa funcionava. Com que venia molta gent a estiuejar, li va donar l'empenta de continuar endavant.
Van començar amb els plats típics de l'època: amanida, botifarra, escalivades, esqueixada, conill, pollastre...
Com van ser els orígens? Perquè tot i que el cap del teu pare li va dir que li aniria bé, els principis sempre són complicats.
Molt complicats. Un company de la Ciba el va ajudar a fer les primeres cartes, a posar preu als plats...
Un magatzem que hi havia en aquella època, el Mengual, li va dir que agafés el que necessités, que ja li aniria pagant quan pogués... Molta gent el va ajudar en aquell moment.
Com era la clientela? Principalment els estiuejants que ens comentaves?
Al principi hi havia molts estiuejant, però amb el temps va canviar. La Floresta, Valldoreix i Sant Cugat van passar de ser un poble on s'anava a estiuejar a una ciutat on gairebé es vivia tot l'any, una ciutat dormitori.
Això ens va canviar el tipus de feina. Al principi teníem els pics de feina des de Setmana Santa fins a l'octubre i alguns caps de setmana i això es va capgirar. Vam començar a treballar durant l'any i a l'estiu baixava la feina, perquè la gent vivia aquí i a l'estiu se n'anava de vacances.
Els florestans se l'han fet seu el Rancho El Paso?
Una part sí i a l'altra part els hi costa. No sabem per què, perquè intentem col·laborar i participar en moltes coses. Però són coses que passen als pobles.
M'han explicat que el conill amb allioli es va fer famós d'un bon principi.
Quan va ser l'impàs que a la Floresta ja no hi havia tanta gent estiuejant, el meu pare va decidir posar rètols. La primera publicitat va ser: "Rancho El Paso, conill amb allioli, 45 pessetes." Això va ser famós!
En aquella època quan algú trucava al restaurant el meu pare responia: "Rancho El Paco, el rei del conill, digui?" Fins i tot teníem una placa que li va regalar el meu sogre que posava "el rei del conejo."
Pòster del 60è aniversari del restaurant amb els fundadors, Gerard i Maria, i els fills i actuals propietaris, Josep Maria i Guillem / Foto: Cedida Rancho El Paso
Qui s'encarregava llavors de la cuina?
La meva mare i una mica el meu pare.
Al teu pare li agradava estar entre fogons?
Al meu pare li agradava tot perquè era un paio molt emprenedor i molt treballador. Tot li anava bé.
I què ens en dius de la mare?
La Maria ha sempre sigut molt lluitadora. Encara ho és ara amb 89 anys.
Quins plats cuinaven?
En aquella època a l'hivern era molt famós 'el pote' que feia el meu pare, una mena de 'pote' gallec i escudella catalana, una barreja. Evidentment el conill amb allioli era l'estrella.
Quins eren els vostres proveïdors en aquella època, a part del Mengual que ens has comentat?
Al principi de tot, quan vam començar, la meva mare anava a Gràcia a comprar amb el tren. Al cap d'un temps, va començar a comprar aquí a Sant Cugat. Quan hi havia camps, comprava les verdures al poble. La carn la comprava aquí. El Griful els hi subministrava la carn de porc, la vedella la compràvem al Serra de Rubí, un senyor de tota la vida.
Com eren les primeres cartes?
Eren reduïdes, molt concretes i amb uns preus molt divertits. Me'n recordo de les primeres cartes que va fer el meu pare on hi havia plats que costaven pessetes i alguns que fins i tot valien cèntims.
Ostres!
Era molt divertit, perquè les cartes les havies de fer tu amb la màquina d'escriure i després anaves a Barcelona al gremi i te les havien d'escriure ells. Si no veien clars els preus perquè els veien desfasats, havies de refer la carta i tornar un altre cop a Barcelona. Necessitaves que et posessin el segell que confirmava que te l'autoritzaven.
Estava tot molt controlat. No tenies la llibertat d'ara de posar els preus que vols.
Per a vosaltres, pel teu germà Guillem i per a tu què representava tenir aquest negoci a tocar de casa?
L'hem mamat tota la vida. Amb vuit anys, el meu pare ja em feia fer cafès. Em feia pujar a una caixa de cervesa Moritz de fusta perquè no arribava a la cafetera.
Amb vuit anys ja ajudava a casa i no tinc cap trauma, que consti.
Quan feu el pas de dedicar-vos-hi professionalment, més enllà d'ajudar als pares?
Jo vaig decidir que em quedava al negoci treballant amb els meus pares i el meu germà també. Mentre ells regentaven el negoci hem fet un mica el que ells han decidit. Quan ens van donar més llibertat, vam actualitzar la carta, amb producte de temporada, fresc i una carta de vins extraordinària. Hem evolucionat amb els locals i amb tot en general.
I la mare, la Maria, ja ha deixat la cuina?
Sí, té 89 anys. Encara s'hi posaria! Quan en ve a veure s'arremanga, però ja li diem que ara ja no ha de fer res, que ha de venir a dinar tranquil·la.
Com heu fet aquest traspàs a la cuina, que és el cor d'un restaurant. S'ha notat que la Maria ja no és als fogons?
La meva mare feia els plats tradicionals d'aquella època i nosaltres hem evolucionat. Evidentment, sempre hi ha el que ella ens ha ensenyat, però a partir d'això hem incorporat nous productes i elaboracions. Hem introduït el peix fresc que ens el porten cada dia. Hem canviat.
Com ha canviat l'aspecte físic del Rancho El Paso, heu fet reformes?
Evidentment! A molta gent el nom de Rancho El Paso li tira enrere. Quan venen es pensen que som a l'oest o que som un restaurant mexicà (riu).
Quan finalment venen, veuen el local, el menjar, el producte i el tracte, se sorprenen. El nom ens penalitza una mica. Per què no l'hem canviat? Perquè el meu pare des del primer minut ho va fer tot legal.
Foto actual del restaurant Rancho El Paso / Foto: Cedida Rancho El Paso
Què implica això?
Que hi ha un registre històric. Vam fer les primeres cartes en català, quan la Generalitat va actualitzar els navegadors dels cotxes també hi sortíem, i formem part de molta documentació d'aquella època. Si ara canviem el nom ens fa por que despisti la gent.
Així que l'hem mantingut, tot i que ens penalitza. Molta gent de Sant Cugat quan ve se sorprèn.
I l'espai físic, ha canviat?
Hem actualitzat la cuina, tenim dos menjadors de força capacitat, tenim una saleta petita per 10 o 12 comensals, una altra per a 6 o 8 persones... Està molt adaptat.
Després de la pandèmia hem tret moltes taules perquè la gent estigués més còmode... Ens hem anat adaptant a cada moment.
La pandèmia ha sigut el pitjor que us ha passat?
Va ser mortal, mortal.
Com us ho vau fer?
Vam haver de tancar perquè ens van obligar, vam demanar un ICO i tothom va cobrar: tots els treballadors, tots els proveïdors, no devem res a ningú. Però va ser molt dur, molt.
Vam haver d'agafar diners de la nostra bossa i l'ICO ens va ajudar. Tothom va cobrar i tothom va aguantar. L'avantatge que vam tenir és que el local és nostre. Si haguéssim hagut de pagar un lloguer, no sé com hauria anat la cosa. Hauria sigut un altre panorama.
I la clientela, com ha canviat durant tots aquests anys?
El millor que tenim al restaurant Rancho El Paso són els clients. És un valor afegit que és brutal: és una gran família, una parròquia, posa-li el nom que vulguis.
El servei el fem el meu germà i jo i això es tradueix en un tracte i un caliu diferent. Volem que la gent se senti com a casa i crec que els clients així ho reben.
D'on ve la clientela?
Tenim molts clients d'aquí: Sant Cugat, la Floresta, Valldoreix, Mira-sol... També en tenim de ciutats veïnes, com Terrassa, Sabadell, Barcelona... Fins i tot antics clients que abans venien a fires de Madrid i Bilbao i que venen de tant en tant. Volen recordar aquell ambient familiar, parroquial...
Expliqueu a la vostra web que a casa vostra cuineu amb records i que voleu servir a la clientela bons moments, sabors oblidats i sabors nous. Digueu: "Cuinem les emocions a foc lent i estimem el nostre client".
Exacte, això ho defineix pràcticament tot.
És una molt bona definició.
Sí, jo crec que amb aquesta definició queda bastant clar la nostra intenció i el nostre projecte, que fins ara s'està complint.
I de cara al futur, la continuïtat està garantida? Ja serà la tercera generació!
La tercera generació està una mica encallada.
La continuïtat en tot cas està garantida per alguns anys més.
Sí, el meu germà té 10 anys menys que jo, o sigui que hi ha fusta per estona.