Iosune Pleguezuelos (oradora de funerals civils): 'El primer any no podia evitar plorar a cada cerimònia'

Quan s'acosta el dia de Tots Sants, algunes persones aprofiten per visitar el cementiri o per recordar aquells que ja no hi són. Però en el nostre dia a dia, sovint ens costa parlar de la mort. Aquest no és el cas de de la Iosune Pleguezuelos, que des de fa 10 anys treballa d'oradora en funerals civils als tanatoris de Truyols. Una professió que molts no podríen fer, però que ella exerceix des de l'empatia amb la voluntat de donar suport a les famílies en moments de dol, escoltant les seves històries i personalitzant les cerimònies per acomiadar la persona difunta d'una manera única. Ara bé, tractar cada dia amb la mort no fa que afrontar-la sigui sempre més fàcil: 'El primer any no podia evitar plorar a cada cerimònia', ha confessat Pleguezuelos en una entrevista al magazín 'Faves comptades' de Cugat Mèdia.

Escolta-ho

Com a societat no tenim una bona relació amb la mort. En el teu cas, però, això és diferent perquè hi tens un contacte molt estret. En què consisteix la teva feina?
La meva feina és acompanyar el dol. Parlo amb les famílies, els pregunto tot el que em ve al cap per fer una petita biografia, per després poder personalitzar la cerimònia per aquella persona en concret.

Tothom està disposat a mantenir aquesta conversa en un moment en què han perdut un ésser estimat?
En general sí. A vegades m'he trobat amb famílies que es pensaven que no tenien res a dir i, al final, sempre surten coses interessants.

Evidentment hi ha gent més extravertida i gent més reservada. Per això, els vaig fent preguntes per repassar la vida i els gustos de la persona que ha mort: si era presumida, on va néixer, detalls de la seva infantesa o joventut, de la feina, de què li agradava, què no li agradava... Potser hi ha coses que per a una persona són súper rellevants i per a una altra no, però jo pregunto tot el que em ve al cap.

Com són aquestes converses? Els teus interlocutors són sempre persones que acaben de perdre algú, a vegades de manera inesperada. Entenc que has de treballar molt des de l'empatia, no?
Intento que no sigui una cosa formal, una entrevista, sinó que sigui una conversa. I si durant aquesta conversa surt alguna cosa que els incomoda, no cal parlar-ne. Si aquella persona ha patit una malaltia i no volen que se'n parli, doncs no es fa.

Això ho deixo molt clar. Jo vaig preguntant el que em ve al cap per tenir un ventall i uns coneixements el més amplis possibles, però si qualsevol cosa no els sembla important, rellevant o els incomoda, només cal que m'ho diguin i passem a una altra cosa, no hi ha cap problema.

Quan mor algú estimat, acostumem a recordar més de les coses bones que les dolentes?
Depèn de la persona i de la situació. Quan mor una persona que fa vint anys que pateix Alzheimer o alguna malaltia d'aquestes característiques la gent sol recordar els últims anys. Jo intento fer-los recordar com era de jove o fa un temps, quan encara podia fer el que volia, anar de viatge o cuinar, si li agradava la música o no....

Com vas anar a parar a aquesta feina? No és un ofici d'aquests que dius quan ets petit i a l'escola et pregunten què vols ser de gran.
Jo vaig començar cantant als funerals. No hi havia massa feina, perquè hi ha gent que troba que la música en directe és massa emotiva i d'altres que pensen que en un funeral no s'ha de cantar. Un dia el meu cap em va proposar fer les cerimònies i així vaig començar.

Et va fer respecte la proposta? No ha de ser fàcil treballar en un ofici que tracta la mort i la tristesa tant de prop.
Sí, i tant, però imagino que m'ho van proposar perquè soc bastant empàtica. De fet, el primer any no podia evitar plorar a cada cerimònia.

Durant la cerimònia?
Sí! De fet, si he de cantar, no puc mirar a gent, perquè sinó ploro i no puc cantar. I clar, quan estàs fent la cerimònia, estàs parlant del difunt, estàs parlant amb els seus éssers estimats i has de tenir un contacte visual.

Estàs repassant la seva vida i vas veient les reaccions de la gent. Se't fa aquell nus a la gola i has de parar, respirar i continuar, però de vegades hauries de parar molta estona. I aquell primer any, ho sento, però no ho podia evitar.

I la gent em deia que estava bé, perquè empatitzava amb la família. Però clar, sí que has d'empatitzar, però has de transmetre el sentiment, no deixar-te arrossegar per aquest sentiment. A por a poc s'aprèn que aquest sentiment passi, i passi de llarg, que no s'instal·li a dins teu.

Devia ser dur aquest primer any a nivell de gestió emocional. Et van preparar d'alguna manera per fer aquesta feina? Hi ha com alguna formació per entendre'ns, per aprendre a ser oradora?
Em va ajudar un company que ja oficiava cerimònies. Ens vam trobar i vam fer veure que jo li feia una entrevista per fer el discurs i em va donar unes pautes i consells, però cadascú té la seva metodologia.

Ell, per exemple, amb els apunts que portava, ja en tenia prou i amb això improvisava. Era molt bo. Jo no tinc tanta confiança i m'estimo més tenir-ho tot escrit.

Quants anys fa que t'hi dediques?
Ja fa 10 anys.

I en aquesta dècada suposo que t'has trobat amb alguns casos que són més difícils de gestionar, no és així?
Sí, depèn de la situació familiar i de la persona. A vegades pensem que potser tenim més assumida la mort d'una persona gran, però a vegades no és així.

Et ve algun cas al cap?
Un cop em vaig trobar amb una senyora, ara no me'n recordo si eren 101 o 102 anys. A més, era una senyora forta, era gran, però no tenia cap malaltia i tenia el cap perfecte.

Vaig tenir la conversa amb tota la família, hi havia els fills, els nets i els besnets. Parlant amb la besneta m'explicava que racionalment tots sabien que en algun moment la iaia ja no hi seria, però més enllà hi havia la part emotiva i per a ella la seva besàvia era un referent de tota la vida. Hi havia sigut tota la vida.

A vegades ens sembla que els avis són eterns.
Sí, i per molt que ho sàpigues que aquesta persona ha de marxar en algun moment, no ho vols. Va ser un funeral súper emotiu, amb tothom plorant i penso que jo també vaig plorar.

Se "t'encomanen" a vegades les emocions de les persones que tens al davant als funerals?
Sí clar, estàs respirant aquesta emoció. Et trobes amb gent que es nota que s'estan aguantant, aquella gent que no vol plorar. Però potser aquest és el moment per plorar, perquè ha de sortir en algun moment.

En parlàvem al principi, no acabem de tenir una bona relació amb la mort quan, de fet, és l'única certesa que tenim quan naixem, que la vida és finita. Treballar deu anys en una relació tan estreta amb la mort, t'ha canviat la manera de relacionar-t'hi, d'entendre què és la mort i quin paper té en la teva vida?
Ho penso amb naturalitat, perquè m'hi dedico i ho veig cada dia. És un moment que ha d'arribar. Abans no hi havia pensat. Havia patit la pèrdues meus avis, però no havia mort gent més propera. Però des que em dedico a això ha mort el meu pare i aquest any he perdut el meu sobre.

I això afecta a l'hora de treballar.
Em trobo més toveta, és veritat. Per un cantó ho normalitzes, però per l'altre no puc evitar estar més sensible.

Què en treus de positiu d'aquestes converses que tens amb les famílies?
M'he trobat amb la situació d'acabar aquesta entrevista i que alguns familiars em diguin: "No sé com serà la cerimònia, però només amb aquesta xerrada ja ens ha fet molt bé."

És un espai on les famílies poden parlar de temes que a vegades no han abordat i els serveix per mostrar sentiments que potser encara no han compartit.

Fins i tot pot ser terapèutic per a algunes famílies. T'hi veus molts anys més fent d'oradora?
Sí, perquè m'agrada. Trobo que faig un servei acompanyant les famílies en el dol. Es plora perquè estàs recordant coses que et fan plorar, però també estàs recordant coses que et fan riure. Al final fas això, recordar un ésser estimat.

Pots escoltar el magazín 'Faves comptades' de dilluns a divendres de 10 h a 12 h al 91.5 FM i a cugat.cat/directe