Núria Orriols, periodista de política del diari 'Ara', autora del llibre 'Convergència: extinció o metamorfosi' / Foto: Ruth Marigot (Diari Ara)
- Albert Solé
- | el 10/mai/23
Sant Cugat sempre ha sigut una ciutat tradicionalment convergent. CiU, i després el PDeCAT, hi ha governat durant 32 anys de manera ininterrompuda entre el 1987 i el 2019. El 2019 va tornar a guanyar en nombre de regidors (9), però la pinça de tres partits d'esquerres (ERC, PSC i CUP) li van prendre l'alcaldia per primer cop en molts anys. La desintegració els últims anys del partit i de l'espai ideològic que ocupava Convergència té un bon reflex en les candidatures que es presenten a eleccions del proper 28 de maig: De les 15 llistes, fins a quatre es poden considerar filles o hereves de Convergència: Junts per Sant Cugat, PDeCAT, Convergents i Front Nacional. Independents, tot i que competiran pel vot amb Junts, ells es desmarquen rotundament de cap herència de CiU. Per analitzar-ho, Cugat Mèdia entrevista Núria Orriols, periodista de política del diari Ara, que en sap molt d'aquest moviment polític i n'ha fet un llibre, el seu primer: 'Convergència: metamorfosi o extinció'.
La tesi del llibre és que s'ha transformat, i aquesta transformació ha provocat un canvi ideològic important on la moderació era un dels requisits. Per tant, s'ha radicalitzat i s'ha fragmentat. Aquesta transformació és el que explica que a les eleccions del 2021 s'enfrontessin per primer cop Junts i el PDeCAT. I ara, en aquestes eleccions municipals, tot i que Junts s'ha endut bona part dels alcaldes del PDeCAT, no han aconseguit la unitat a tot arreu, com a Sant Cugat. De fet, la ciutat és un dels exemples paradigmàtics d'aquesta fragmentació postconvergent.
Hi ha altres partit que no siguin aquests que es presenti a un altre municipi?
No em consta. La majoria de llocs on s'enfronten es presenten Junts i el PDeCAT amb la marca d'Ara Pacte Local, en gairebé 200 municipis. Aquest enfrontament amb tantes llistes diferents no em consta que es repliqui a cap altra localitat. A més, la majoria d'alcaldes que els 2020, quan van trencar Junts i PDeCAT es van quedar al PDeCAT, ara han arribat a un acord puntual amb Junts per sumar als Consells Comarcals i a les Diputacions. Un exemple és a Igualada.
A Sant Cugat, tant Mayte Pérez (PDeCAT) com Josep Maria Vallès (Junts) explicaven que si fos per ells haurien arribat a un acord, però que el desacord era nacional per la forma de la coalició.
A Barcelona van plegats els dos partits, però no en forma de coalició electoral, sinó que Xavier Trias ha inclòs persones del PDeCAT a la seva llista. I, per tant, la direcció nacional de Junts hauria acceptat una cosa similar a Sant Cugat i a altres municipis. Però això implicava que el PDeCAT perdia presència a les candidatures i, per tant, perdia els drets electorals de continuïtat, com els passarà a Barcelona. Aquest va ser el debat que el 2020 van tenir David Bonvehí (PDeCAT) i Jordi Sànchez (Junts) i que va acabar amb l'escissió.
Hi ha gent que pensa que algú ha fomentat que es presentin tants partits que lluiten pel mateix graner de vots per perjudicar Junts. Et creus aquesta teoria?
És una interpretació que fa la part de Junts per Catalunya, i que també la va fer el 2021 per a les eleccions al Parlament, amb l'argument que la candidatura d'Àngels Chacon potser faria perdre les eleccions a Junts, i així va ser, ja que van quedar en tercera posició. En canvi, des del PDeCAT diuen que no tenen per què renunciar a ser un partit polític com a tal i per això insisteixen en la fórmula de la coalició. Des de Junts no la volen perquè consideren que el PDeCAT està contaminat pel cas 3% i no en volen cap vincle.
El motiu pel qual es desencadena aquesta transformació de l'espai convergent és precisament la corrupció o l'abraça de l'independentisme d'Artur Mas el 2012?
Són causes que expliques coses diferents. Per mi la mutació a l'independentisme és la mutació ideològica que es pot situar l'inici a finals dels anys 90, quan comença a posar l'accent sobiranista, i té a veure amb l'arribada de noves generacions en el partit. Però el botó vermell el premen el 2012, quan situen per primer cop l'estat propi en la ponència política del Congrés de Reus. Per mi aquest canvi ideològic forma part d'aquesta metamorfosi. En canvi, la corrupció és un altre canal. La mutació a l'independentisme no provoca que Convergència decideixi extingir-se formalment, sinó que és la corrupció el que provoca que com a estructura CDC ja no és vàlida per fer acció política. Aquesta decisió d'extingir el partit i crear-ne un de nou comporta que aquesta metamorfosi sigui encara més àmplia. I quan decideixen matar una marca que havia sigut tan potent, això té uns efectes també amb la identitat pròpia del partit. Hi ha un acomplexament des del 2014 fins a principis del 2017 del que ha sigut la identitat convergent. Aquesta identitat es transforma i actua com un camaleó amb el Procés i actua com un instrument polític que té poc a veure amb la CDC dels anys 80, però així i tot hi ha un fil de continuïtat entre els espais polítics. Per exemple, a Barcelona, Xavier Trias té un discurs convergent i ell reivindica aquest llegat. És una transformació que encara no ha arribat al seu punt final.
Una cosa és la transformació i l'altra és la fragmentació. Està patint convergència el que sempre ha patit l'esquerra on tothom vol aportar el seu matís?
L'aposta per l'independentisme, i sobretot per la unilateralitat el 2015, ja provoca el trencament amb Unió Democràtica i baixa del carro de CiU. I després, a partir de la creació del PDeCAT, que per estatuts és més radical que Convergència. Amb l'aparició de Carles Puigdemont i la seva aposta pel referèndum, fa que la direcció del PDeCAT no vegi clara aquesta estratègia. El Procés i la lectura de què va passar el 2017, fa que hi hagi diferents visions dins l'espai convergent, i això provoca un reflex en totes les formacions polítiques que s'han anat creant.
Sant Cugat sempre ha sigut un planter o un trampolí de polítics cap a la generalitat: Lluís Recoder, Jordi Puigneró, Damià Calvet, Mercè Conesa... Què té Sant Cugat?
No sé què teniu, però sí que és un trampolí. M'imagino que el fet que Convergència hi governés tants anys va ser considerat un feu i una escola de dirigents. Tot i que ara passa una mica al revés, ja que Jordi Puigneró, que era vicepresident del Govern ara torna a la política local (va de 5 a les llistes de Junts). Sant Cugat continua sent un municipi important per a l'espai postconvergent, i poder recuperar aquesta alcaldia és un dels objectius de Junts per a aquestes eleccions.