Fins sempre, Carles

El veterans del Rugby Sant Cugat / Font: Club Rugby Sant Cugat

Matusalem Xv Sant Cugat

Publicat: el 14/abr/14
Opinió d'esports | Columnes

Està bé ser objectius, racionals, empírics, però ara vull ser just el contrari. Sí, ja sabem que la mort i la vida són part del mateix procés, que ser és una probabilitat que varia al llarg de la vida, que l'accident és simplement una constatació, que el risc zero no existeix, però ara res de tot això no ens serveix de res. El que hem de valorar per poder assumir no és objectiu, és quelcom que depassa les persones, és el seu ésser.

Carles, el que ara manca és més que el teu somriure sorneguer, les teves queixes perquè no havies agafat la velocitat punta, les teves carreres sense fre, ens manca la teva empatia, el teu compromís, la teva complicitat amb tots i molt especialment amb Frank, les teves aportacions a les converses...ens manques tu.

No hi ha dret, sembla que ho tenim tot assumit, tot controlat, però això no, una bona persona de 44 anys té molt per fer pels altres, propis i estranys. Recordem el teu dit trencat, com el teu fill, i el canell d'un, la cama de l'altre... Un conjunt de mals ossos, ens sap greu, molt greu aquest partit que encara no hem jugat, ens sap greu l'abraçada d'abans i després que no ens farem, el tercer temps que no serà, ens sap greu veure el que som.

Fins sempre amic i no corris tant, pensa que som veterans i nomes podem córrer 20 m, prepara un bon partit, el jugarem. Un petó.