La televisió domina i enfonsa el futbol

Jesus Galindo

Publicat: el 25/nov/13
Opinió d'esports | Columnes

Divendres, un o dos partits. Vuit del vespre, comença la jornada de futbol. Normalment amb un partit d'aquells que quasi no interessa ni als aficionats dels equips que s'enfronten. A les deu de la nit, un altre partit. Els aficionats els hi costa anar al camp i les graderies acostumen a estar mig buides, per ser generosos. I si algú el vol veure per televisió ha d'estar abonat al canal de torn o buscar alternatives gratuïtes per internet. Dissabte, a les quatre de la tarda, tornem-hi, i a les sis, i a les vuit i a les deu. I diumenge, mès. A las dotze, cinc, set i nou. I per si n'hi havia poc, un últim partit el dilluns a les nou o a les deu, segons caprici del programador.

El dimarts continua el futbol amb competició europea dimarts, dimecres i dijous o amb lliga si s'escau, que es reparteix també entre els tres dies, per tornar a començar el divendres amb la següent jornada.

Tot ben repartit perquè no coincideixin dos partits alhora i la gent pugui enganxar-se a la televisió per veur-ho tot. Els clubs es queixen, però són ells els que accepten aquest infernal calendari per cobrar els drets de televisió, dels quals la majoria dels clubs també es queixen. Els futbolistes, els professionals, porten un desordre total, una setmana descansen dos dies, una altra tres o quatre o fins i tot cinc.

Les audiències de molts d'aquests partits es ínfima, l'assistència als camps és cada vegada menor, perquè molts dels horaris no permeten anar al camp en família o trenquen una jornada coherent o perquè treuen hores de dormir quan l'endemà s'ha d'anar a treballar.

La televisió paga, mana i passa dels aficionats, els treu dels camps. I jo, digueu-me nostàlgic, trobo a faltar els camps plens, escoltar el transistor i el marcador simultani per saber què està passant a altres estadis i vibrar amb una jornada de futbol.

Potser seria un bon moment per fer un pas enrere abans de que l'ànsia per ingressar diners acabin amb l'essència del fútbol, la passió per una samarreta i uns colors.




JESÚS GALINDO és periodista de Mundo Deportivo