El Patí Hoquei femení torna a tocar el cel

Dani Aguila Aviles

Publicat: el 7/oct/13
Opinió d'esports | Columnes

24 de maig de 2012. Dia horribilis en la història del Patí Hoquei Club Sant Cugat, que descendia de la màxima categoria estatal, l'Ok Lliga femenina. Aquest cap de setmana, un any, quatre mesos i prop d'una setmana més tard, les vermell-i-negres han tornat a tocar el cel. Tres punts més a l'elit de l'hoquei patins estatal, probablement el millor del continent.

Escolta-ho

Amb treball, esforç i brillantor l'entitat s'ha aixecat des dels ciments per col·locar-se de nou a primera escena. Uns ciments que semblen consolidats amb el millor dels materials és el que està duent l'Handbol Sant Cugat a ser una màquina de guanyar. Els engrenatges, de primer nivell, comencen a girar amb una fluïdesa que ha de dur els de Joan Sancho a Primera Nacional. Somni de club, somni de projecte, i somni d'un president, Davide Bonaccini, incansable en el seu afany de situar l'handbol santcugatenc a primera línia catalana. Imparable és també el Junior de futbol, que si no fos pels despatxos lideraria el grup 3 de Segona Catalana. Un grup on el SantCu comença a preocupar-se per mostrar més foscor que claredat. En futbol sala, FSSC i Olímpyc s'han d'abonar a un company de viatge que pot allargar-se durant tota la temporada, la paciència. Competeixen, però no puntuen, un mite de Persèfone aplicat a l'esport santcugatenc. Apropar-se al fruit però no poder tocar-lo. Insistim, amb paciència, els dos equips podran fer una bona queixalada al sucós fruit dels punts. I en hoquei herba, l'àrbitre ha pres massa protagonisme amb l'empat del Junior al camp del Caldaria. Mal endèmic d'alguns partits. Indignació dels blau-i-negres, encesos i enfadats. De nou, doncs, paciència. La temporada és i sobretot, serà llarga.