M'agrada veure el somriure del meu fill

Elisabet Golobardes

Publicat: el 29/abr/13
Opinió d'esports | Columnes

Espero amb impaciència el cap de setmana: m'agrada gaudir dels somriures col·lectius. És una d'aquelles fites en les quals s'explicita la màgia de l'esport. I avui parlaré de bàsquet, perquè és l'esport que practiquen els meus fills; però podria referir-me a qualsevol altre esport d'equip. Hi ha tres grans eixos que conflueixen: els jugadors; l'entrenador o l'entrenadora; i la família i els amics. Dit en un sol concepte: el club. Tanmateix, perquè aquesta combinació provoqui somriures, cal treballar per tal que els valors esdevinguin virtuts. A tall d'exemple: les màfies no treballen en equip? Així, doncs, no és suficient adquirir una competència (com la capacitat de treballar en equip), cal que la finalitat d'aquesta estigui ben encaminada.

Escolta-ho

L'èxit de l'equip rau en un conjunt de jugadors o jugadores apassionats, motivats, bojos pel bàsquet. Que tinguin il·lusió per l'esport que practiquen i que sentin una gran complicitat amb els seus companys. Que es comprometin. Que s'esforcin. Que sàpiguen valorar que la suma dels punts forts de cada membre del grup fa que aquest esdevingui més gran. Una suma que, de fet, multiplica. Que es diverteixin jugant. Tot i que com ja us deveu imaginar, durant un partit, competeixen. I aprenen de la pròpia competició. Han de saber mostrar-se satisfets d'haver fet un bon partit i d'haver descobert nous reptes per assolir.

L'equip d'entrenadors i d'entrenadores és clau. L'entrenador esdevé el director d'orquestra; amb preferències pel jazz: cal harmonia, saber improvisar -millor dit, tenir la improvisació preparada- i fusionar estils molt diversos. Cal guiar els entrenaments per millorar la tècnica, les aptituds, les actituds, motivar, fer respectar les normes, cohesionar el grup, acompanyar cada jugador segons les seves necessitats i, a més a més, tot això ho ha de fer amb passió, saviesa i estima pels seus deixebles. I cal liderar i dirigir els partits: saber estar al davant, al costat i, fins i tot, al darrere, i sense que es noti. Quina tasca tan complicada! I no oblidem que ell o ella, també, sempre, està aprenent. Gràcies per la vostra generositat!

Les famílies i els amics. Crec que som el col·lectiu més difícil de controlar... però som imprescindibles, és clar! Som un assistent personal dels nostres fills amb molts rols: atendre la supervivència de les seves necessitats vitals; posar les vambes de bàsquet al balcó, bàsic!; abraçar-los encara que ens defugin i ens ignorin; escoltar-los encara que ells ni tan sols ens sentin; acompanyar-los encara que 'sentin vergonya de nosaltres'; recordar totes les assistències que han fet durant el partit; saber la posició GPS des d'on han llançat aquell triple tan espectacular; recollir-los després d'un mal partit (també n'hi ha); ser còmplices amb l'entrenador o l'entrenadora, tot respectant les seves pautes assenyades, i un llarg etcètera; però sobretot: animar, animar i animar!

I, així, formem el nostre club. Anem traçant un camí, el nostre camí: també hem d'aprendre els uns dels altres. Col·laborem. Ens sentim com a casa. Amb l'objectiu de construir i, perquè no, des del bàsquet treballar per a un món més just i millor. Tots junts: el club. Tanco els ulls i ja m'imagino en una pista de bàsquet, immersa en el cor d'animació, tot cridant: MIRAAASOOOOL!



ELISABET GOLOBARDES és mare del CB Mira-sol
www.cbmirasol.com