Tard o d'hora

Dani Aguila Aviles

Publicat: el 8/jun/14
Opinió d'esports | Columnes

S'estremeix. La suor es barreja amb la sang dels cops que ha rebut. L'esport més noble, diuen. El més dolorós, pensa ell. En aquell moment fa un càlcul que no hagués pensat que faria. Suma quants óssos té un cos humà. I pensa que, sigui el número que sigui, a ell li fan mal tots.

Escolta-ho

Però no és aquest el dolor que més l'està martiritzant. De genolls, sent un brugit de fons. Crits, clams de celebració i felicitat. Però els que criden no són els seus. Els seus són al seu costat, units per una gran sensació de buidor i esgotament.

De sobte, gira la mirada. I tot canvia. Veu un noi jovenet, amb la samarreta a franges blaves i blanques. També plora, però copsa en la seva mirada un sentiment que havia oblidat per uns instants. Un sentiment que l'omple i reconforta el seu dolor. Un sentiment en majúscules. ORGULL. I tot seguit, unes paraules s'escriuen amb foc dins seu. 'Tard o d'hora'. Què carai, pensa. Ell no es rendirà. Sap que els seus companys tampoc.

Per tant, se n'adona que aquell moment no és més que una nova estació del camí cap a un somni, una notícia anhelada que fa tant que vol llegir: 'El Rugby Sant Cugat ascendeix a Divisió d'Honor'. I decideix aixecar-se i, de nou, reprendre el camí. Sap que, tard o d'hora, arribarà al destí.