Una macroamenaça al petit comerç

Victor Alexandre

Publicat: el 28/mar/14
Opinió| Columnes

Faré tant de costat com pugui al comerç local de Sant Cugat i a l'Ajuntament contra el macrocomplex comercial que malda per instal·lar-se a Cerdanyola del Vallès, al llindar de la nostra ciutat. Així com vaig dir que considerava vergonyosa i mesquina l'actitud d'alguns botiguers locals festejant Sant Valentí -una festa que a Catalunya celebrem per Sant Jordi-, crec que ara tenen molta raó de sentir-se amenaçats per la construcció del que seria el centre comercial més gran d'Europa.

L'americanització de la vida catalana -com la de tants altres països- em sembla preocupant, perquè incideix directament en els nostres hàbits i en la nostra manera de socialitzar-nos. Un dels trets idiosincràtics més valuosos dels països del sud d'Europa és que la gent no surt al carrer només per agafar el cotxe o fer exercici, ja sigui a peu o en bicicleta. La gent, tan bon punt el temps ho permet, surt a passejar. Als catalans, en concret, ens agrada passejar pel simple plaer de fer-ho, i les petites botigues formen part del nostre teixit social. De fet, són molt més que això, són l'ànima dels nostres carrers. Només cal veure com en canvia la fesomia quan les persianes estan abaixades.

Mentre els petits comerços, els comerços altrament dits 'de tota la vida', donen personalitat a les nostres ciutats, les grans marques i les franquícies són totes iguals arreu del món; són establiments que creen un món uniforme, de pensament únic i sense cap particularitat. Quan anem pel món no volem veure els mateixos noms, rètols i mobiliari que tenim a la nostra ciutat, volem veure els establiments propis de cada lloc, amb el seu encant i la seva història. I ens agrada que els noms tinguin regust local i que ens parlin d'aquella terra i de la seva llengua. Els macrocentres xuclen la gent, l'encerclen en un entorn que l'obliga a consumir i redueixen el petit comerç de les ciutats a un paper merament testimonial. Les petites botigues de barri s'estan convertint en establiments de recurs per comprar-hi només allò que no ens ha vingut al cap el dia del centre comercial. El problema és que aquesta situació no hi ha petit comerç que la pugui resistir. En desaparèixer els clients, també ho fan les botigues i els carrers es tornen gèlids. Jo, entre la vida en un centre comercial i la vida als carrers, em quedo amb la segona. Decididament no al macrocomplex de Cerdanyola. No som nord-americans. Som catalans.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista
www.victoralexandre.cat
@valex_cat