L'assalt a Cinesa

Victor Alexandre

Publicat: el 17/gen/14
Opinió| Columnes

Sant Cugat -probablement per la configuració socioeconòmica de la seva població- és una ciutat tranquil·la, molt familiar i amb pocs delictes noticiables. Tanmateix, la Nit de Reis passada, els cinemes de l'empresa Cinesa van ser escenari d'un robatori molt similar als d'algunes pel·lícules que s'hi projecten. Tot d'una, van irrompre-hi tres homes encaputxats i armats amb navalles i un mall i van amenaçar els treballadors demanant-los el contingut de la recaptació. Els treballadors eren dos, una noia i un noi. La noia estava tancada al despatx i el noi estava tot sol fent coses al taulell del vestíbul.

Malgrat la violència de la situació, no hi va haver ferits, i això és positiu, però els dos treballadors van reproduir mentalment les imatges televisives dels assalts que porten a terme algunes bandes armades en cases particulars, en què, tot i la passivitat dels propietaris, els lladres actuen amb violència, i es van témer el pitjor. Sobretot ho va pensar el noi, quan els lladres el van empènyer brutalment i li van demanar que baixés al pis de sota, on hi ha el despatx, i que els lliurés tots els diners de la caixa. 7.000 euros en total. 'Rájalo, así verà que vamos en serio', deia l'home del mall a un dels que duien navalla. El noi, nerviós com estava, va fer caure sense voler un pot ple d'oli que hi havia damunt el taulell on es despatxen les crispetes i altres coses i el líquid es va escampar per terra deixant els peus dels assaltants completament engreixinats. Tot seguit, quan eren davant del despatx, van dir al noi que truqués a la porta i que es posés just davant l'espiell per tal que la noia, en veure'l, l'obrís. Ella, efectivament, va obrir i els tres homes van entrar. Al noi el van fer posar de genolls i a la noia li van ordenar que obrís la caixa forta. Ella, però, tota trasbalsada, no aconseguia recordar-ne la combinació i, en voler consultar-ho en el seu mòbil, els assaltants, pensant-se que volia trucar a algú, es van enfurismar. Finalment, amb la caixa ja oberta, van ordenar a la noia que s'ajupís i, mentre li deien coses com 'estàs muy buena', ella va témer que la volguessin violar. No ho van fer. Només volien els diners. Els diners i alguna cosa més, ja que també es van endur una pantalla de plasma que hi havia damunt la taula.

El baix nivell cultural dels assaltants es va fer palès en el fet que, al principi, no volien les saques amb els diners. 'El dinero, queremos el dinero', deien. Va haver de ser la noia qui els fes veure que els diners eren a dins. Aleshores, van agafar una capsa de cartró plena d'ulleres 3D, les van llençar a terra per encabir-hi les saques i la pantalla de plasma i van marxar a corre-cuita. Eren tres quarts de dotze de la nit i a totes les sales hi havia públic, però ningú no se'n va adonar. Es fa difícil de dir què podia haver passat si algun espectador, en sortir per anar al lavabo, s'hagués trobat amb tot allò.

En tot cas, el fet que els assaltants sabessin on era el despatx, un despatx que sempre està tancat, indica que havien estudiat a fons les instal·lacions i que estaven al cas que aquella nit la furgoneta de l'empresa de seguretat no passaria a recollir la recaptació. Això, però, ja és cosa de la policia. De tota manera, crec que Cinesa hauria de reflexionar sobre les retallades que ha fet en els serveis del local. Abans hi havia més personal treballant-hi, cosa que sempre esdevé un factor dissuasiu per a malfactors. Ara, en canvi, s'han suprimit les taquilles i la persona que ven les crispetes i les begudes és la mateixa que ven les entrades, amb la qual cosa els espectadors que només volen comprar l'entrada s'han d'empassar una bona estona de cua innecessària els dies de més assistència. N'hi ha, fins i tot, que, malgrat haver-hi arribat d'hora, es veuen obligats a entrar a la sala amb la pel·lícula començada. De vegades hi ha nervis, però no és culpa dels treballadors, que fan el que poden. I si a sobre hi afegim que la seva remuneració laboral és petita, és obvi que la indefensió amb què treballen resulta força injusta. De vegades no són factors exògens, sinó endògens, la raó de la minva d'espectadors al cinema.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista
www.victoralexandre.cat
@valex_cat