La política masclista del PP

Victor Alexandre

Publicat: el 8/nov/13
Opinió| Columnes

Ara fa unes setmanes, des de les pàgines del Diari de Sant Cugat, la Núria Gibert, membre de la CUP, blasmava la política masclista del Partit Popular. Deia: 'Sóc una dona i, per tant, sóc atacada pel reguitzell de proposicions de llei que versen sobre el meu cos i la meva vida. La misogínia és un odi que ve de llarg i que encara respira. [...] Totes aquelles dones que eren autònomes, o que tenien control sobre la seva natalitat, van ser perseguides, torturades i foragitades dels cercles públics. Una pràctica estesa fins ben entrat el segle XIX'. I, tot seguit, Gibert denunciava la profunda regressió que promou el PP en aquesta matèria amb el veto a l'ajuda pública a les mares solteres o lesbianes i la invisibilització dels mètodes anticonceptius als centres d'estudis.

Doncs comparteixo plenament la seva crítica. Els discursos del PP, que pel seu caràcter retrògrad produeixen vergonya aliena, arriben al patetisme en temes morals i sexuals. El PP és un partit que, partint del principi que la dona és un mer recipient sense cap poder de decisió sobre el seu cos, pretén limitar l'accés a l'avortament i el dret a interrompre l'embaràs en cas de malformació del fetus. Hom dirà que en el PP també hi ha dones, i que aquestes dones pensen el mateix que els homes del partit. I és cert. I tant que n'hi ha, de dones, que es consideren a si mateixes un mer recipient! Sense la seva col·laboració el masclisme no s'hauria pogut imposar. Cal tenir en compte que cap poder -i el masculí és un poder mundial- no ha reeixit mai sense la col·laboració d'un sector significatiu del grup que pretén dominar.

Per exemple, van ser les dones del Cercle del Liceu les qui, en no rebel·lar-se, van permetre que l'exdiputat del PP Eduard Escartín digués el que va dir l'any 2001 per tal que l'entitat mantingués la discriminació de les dones. Segons ell, 'el dret privat i el dret públic no tenen res a veure'. És a dir, que encara que una dona no pugui ser discriminada públicament sí que ho pot ser privadament per raons del seu sexe. Per sort, no se'n va sortir. Però havien hagut de transcórrer cent cinquanta anys perquè el Cercle del Liceu, a més d'admetre dones sòcies, admetés també que aquestes dones poguessin accedir a determinats espais. Només a determinats espais, ja que n'hi havia que els estaven prohibits encara que hi anessin acompanyades del marit. Els homes, en canvi, pel sol fet de ser homes, podien entrar a tot arreu. Això passava el 2001 a Barcelona, fa només dotze anys.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista
www.victoralexandre.cat
@valex_cat