El llit dels polítics

Victor Alexandre

Publicat: el 1/nov/13
Opinió| Columnes

Aquest llarg cap de setmana, amb un divendres festiu, sembla propici per deixar una mica de banda els temes estrictament polítics i comentar afers que, tot i tenir-hi relació indirecta, resulten més lleugers. La combinació de política i sexe, per exemple. En aquest terreny, els polítics francesos sempre han estat força productius. Recordem, per exemple, tres casos relativament recents al més alt nivell. Un, el de Dominique Strauss-Khan, exdirector del Fons Monetari Internacional (FMI) i exaspirant socialista a la presidència de França, encausat per un suposat assetjament sexual a la periodista Tristane Banon; un altre, el de Georges Tron, exsecretari d'Estat de la Funció Pública i militant del partit conservador UMP, denunciat per agressió sexual a dues subordinades; i el tercer, el de Jacques Mahéas, exsenador del Partit Socialista, condemnat igualment per agressió sexual a dues treballadores municipals.

No tot són agressions o assetjaments sexuals, però. També hi ha altres qüestions que han transcendit a la premsa francesa i que han estat recollides per diversos països. Un dels més sonats va ser el de les infidelitats mútues de l'expresident francès Nicolas Sarkozy i la seva dona, l'exmodel Carla Bruni. A Sarkozy se'l vinculava amb Chantal Jouanno, exministra de Medi Ambient, i a Bruni amb el cantant Benjamin Biolay. Bruni ho va desmentir dient que la seva relació amb Sarkozy 'era un conte de fades', i Sarkozy, pensant, potser, que la frase de la seva dona ho resumia tot, va callar. Res a veure amb el món anglosaxó, on aquestes coses acostumen a passar una elevada factura política. Fixem-nos, si no, en el cas de Sarah Palin, l'actual reina del Tea Party, que va patir un revés ben fort com a candidata a la presidència dels Estats Units arran de la publicació de les seves infidelitats matrimonials. I el mateix li hauria passat a François Mitterrand si hagués estat nord-americà. Però Mitterrand era francès, i va ser ell mateix, no pas cap diari, qui va revelar, després de mort, la seva doble vida. Ho va fer per mitjà d'un testament segons el qual el seu taüt seria acompanyat fins al cementiri no només per la seva dona Danielle i pels seus dos fills, sinó també per la seva amant de sempre, la historiadora d'art Anne Pingeot, i la seva filla Mazarine.

El més interessant, però, és que a França, per bé que tothom coneixia la doble vida del president, ningú no en deia res. Ho sabien les seves dues dones, ho sabien els tres fills i ho sabia el personal domèstic. Tohom sabia que Mitterrant alternava dues cases al llarg de l'any, llevat de l'è­poca de vacances en què, invariablement, passava els dies en companyia de Danielle, la seva esposa oficial. De fet, la revista París Match va ser molt criticada per publicar una fotografia de Mitterrand amb la seva filla i es va haver de defensar dient que, tot i tenir la confessió del mateix Mitterrand, havia guardat el secret durant deu anys. Algú s'imagina la premsa nord-ame­ricana silenciant que el president dels Estats Units té una segona família mantinguda pel govern en una residència propietat de l'Estat? Sembla impensable. I també ho sembla que un mitjà de comunicació nord-americà gosés dir una frase com aquesta de París Match sobre el tema: 'Els polítics francesos poden dormir tranquils i amb qui vulguin'. És una frase que revela una sana i desinhibida manera de pensar. Tan sana i desinhibida com la de l'actriu nord-americana Shirley MacLaine. Ella ho va expressar així: 'M'estimo més tenir un president que cardi amb dones que un president que cardi el país'.


VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista
www.victoralexandre.cat
@valex_cat