Onze de Setembre de 2010

Victor Alexandre

Publicat: el 10/set/10
Opinió| Columnes

La proximitat immediata de la diada de l'Onze de Setembre és un bon motiu per reflexionar sobre algunes de les qüestions que, tres-cents anys després, han dut Catalunya a un atzucac. Tanmateix, la Constitució espanyola, que ja s'ha vist que no és res més que una presó de pobles, presenta escletxes força divertides fruit de la voluntat de subordinar els catalans a una identitat que anul·li la seva. I la prova és que no hi apareixem esmentats en cap dels seus articles.

Escolta-ho

Ni tampoc hi apareix la nostra llengua. Amb relació a la nació diu que “la Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”. És a dir, que la nació catalana, en no ser esmentada, queda exclosa d'aquest dogma. És un dogma que només afecta a Espanya, ja que no tindria cap sentit que la proclamació de la seva indissolubilitat hagués de ser vinculant per a les nacions que li són veïnes. En definitiva, com passa en tot contracte, Catalunya no pot sentir-se vinculada a un text que no l'esmenta en cap ni una de les seves 48 pàgines.
De tota manera, més enllà d'aquesta divertida i paradoxal escletxa legal, la diada de l'Onze de Setembre és també una bona data per recordar que Catalunya no és cap cas únic en la història. Al llarg del temps n'hi ha hagut molts d'altres. En el segle XX, concretament, hi va haver diverses nacions que van assolir la independència i que ara, amb un Estat propi, són respectades i tenen veu i vot a les Nacions Unides. Noruega, per exemple, ho va fer el 1905, Islàndia el 1918, Malta el 1964, Montenegro el 2003 i Kosovo el 2008. I totes aquestes nacions no van pas esdevenir sobiranes per gentilesa dels estats que s'atorgaven el dret de decidir per elles, sinó per la fermesa de les seves conviccions i per la voluntat de conduir amb les pròpies mans les regnes del seu destí. Això sol ja ens hauria de fer pensar que l'emancipació nacional, sense tutories ni protectorats, és un dret irrenunciable dels pobles majors d'edat. I és amb aquests pobles que ens hem d'emmirallar.
Ara falten només quatre anys per a commemorar els tres segles de la nostra subordinació a Espanya. Seria imperdonable que arribés la data sense que haguéssim pres consciència que una nació no té només el dret de ser independent. Una nació, si realment és adulta, té l'obligació moral de ser independent.

VICTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista
www.victoralexandre.cat