No, ministra

Victor Alexandre

Publicat: el 17/abr/09
Opinió| Columnes

Ara fa uns dies, Cugat.cat recollia les paraules de Josep Cruanyes, secretari de la Comissió de la Dignitat, en què mostrava el seu disgust pel nomenament d'Ángeles González-Sinde com a ministra espanyola de Cultura, ja que la seva ideologia espanyolista farà difícil que els papers espoliats a Catalunya i que encara es troben a Salamanca puguin tornar aviat.

Escolta-ho

Cal recordar que la senyora González-Sinde, que era la presidenta de l'Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques d'Espanya, va signar el Manifiesto promogut pel partit catalanofòbic de Rosa Díez, dient que 'existe marginación del castellano en algunas comunidades' i que 'hay autonomías donde los niños sólo saben desenvolverse en su lengua materna'. Evidentment es tractava d'una falsedat, però d'una falsedat força perversa ja que la situació és justament la contrària. És a dir, que és la llengua catalana la que té un paper marginal a Catalunya i que són moltíssimes les persones que, tot i que hi viuen, no parlen ni entenen el català.

Magnífica, per tant, la resposta de Josep Cruanyes quan diu que 'la nova ministra és una persona que s'acosta més al decret de Franco que suprimia l'Estatut i que deia que 'devolvía a las províncias catalanas el derecho de ser gobernadas en pie de igualdad con el resto de España', i magnífic també l'afegitó dient que 'pel que sembla, la ministra no entén el dret a la diferència ni el dret a l'existència de les diferents cultures'. És d'agrair que algú parli clar a Catalunya. Ja que no ho fan els polítics, està bé que ho faci el món intel·lectual. El panorama, tanmateix, es presenta molt inquietant perquè ens indica que el retorn de la documentació confiscada per les tropes franquistes l'any 1939 es continuarà dilatant en el temps i travessant legislatures. És clar que, ben mirat, amb un govern català que té la consistència d'un melindro, és difícil que Espanya se senti esperonada a tornar allò que ens va espoliar. Mentrestant, això sí, el anys van passant. Ja en fa trenta-quatre de la mort de Franco, però hi ha coses que no canvien.