Les llistes negres

Victor Alexandre

Publicat: el 7/set/09
Opinió| Columnes

Existeixen les llistes negres? És cert que hi ha noms incòmodes, políticament incorrectes, que tenen tancades les portes dels principals mitjans de comunicació?.

Escolta-ho

És cert que hi ha persones que, independentment de la bona acollida d'allò que fan, o fins i tot malgrat aquesta bona acollida, el seu rostre o la seva veu no apareixen mai en els diaris o programes importants? Doncs, atesa la reiteració de noms, gairebé sempre els mateixos, talment com si no n'hi haguessin d'altres, es diria que sí, que sí que hi ha llistes negres.
Deia en Pere Calders que el nostre és un país amb prestatges petits, tan petits que en el terreny simbòlic només hi ha lloc per a un representant de cadascun dels diferents àmbits de la vida: escriptor, cantant, psiquiatre, comunicador, futbolista... I no tan sols passa amb les persones, tampoc no hi ha lloc per a més d'un equip de futbol, un diari, un setmanari, una emissora de ràdio, una televisió... Tan petits són els pres­tatges de Catalunya, insistia Calders, que per posar-hi un nom nou cal fer fora l'anterior. No li faltava raó. Ben mirat, es diria que els catalans patim la síndrome de Noè: amb un representant masculí i un de femení de cada espècie ja ens fa l'efecte que ho tenim tot cobert. Però no és cert. Per això Catalunya transmet la sensació de ser un país força avorrit, un país meravellosament harmonitzat on mai no se sent una nota més alta que l'altra, on tothom és políticament correcte perquè el que es diu no té res a veure amb el que realment es pensa. Les seqüeles d'una dictadura de 40 anys podrien ser-ne una explicació -diuen que gat escaldat, amb aigua tè­bia en té prou-, però el pitjor enemic és la inèrcia.
No és gratuïta, per tant, la metàfora del formidable Calders sobre els prestatges. No ho és perquè uns prestatges petits comporten moltes limitacions, ja sigui en un comerç o en qualsevol armari de casa. Les limitacions són el germen de la monotonia i la monotonia és el germen de l'avorriment. Tots voldríem sentir coses noves, idees noves, escoltar veus desacomplexades i fortes que, amb més o menys fortuna, ens treguessin d'aquesta somnolència. Pe­rò no és possible. No ho és perquè no es poden sentir idees noves allà on, per anys que passin, tant els qui manen com els qui obeeixen, tant els qui pregunten com els qui responen, són sempre els mateixos.


VÍCTOR ALEXANDRE (columna publicada el 16/01/09)
Escriptor i periodista
www.victoralexandre.cat