Som catalans, no americans

Victor Alexandre

Publicat: el 12/des/08
Opinió| Columnes

La setmana passada, en la tertúlia matinal de Ràdio Sant Cugat que condueix Xavier Fornells, amb la participació de Sam Abrams, Domènec Miquel i jo mateix, va sorgir el tema de les tradicions nadalenques i tots quatre vam coincidir en el provincianisme que suposa que Catalunya s'autoesborri incorporant-hi tradicions alienes que no tenen arrels en la nostra cultura.

Escolta-ho

Sense adonar-nos-en, o potser creient-nos més universals, hem incorporat el Pare Noel a les nostres festes de Nadal i hem arraconat el tió fins a convertir-lo gairebé en un desconegut per a molts infants. Hi ha moltes escoles de Catalunya que no el fan mai, el tió. Troben que fa poc cosmopolita defensar la cultura popular del país. Potser és que pensen que la interculturalitat consisteix a deixar de ser qui ets per convertir-te en part d'un altre. Si hi reflexionessin, s'adonarien de dues coses. Una, que aquesta atracció pel Pare Noel i pels costums anglosaxons es nodreix d'imatges cinematogràfiques transmissores d'emocions que hi estan relacionades; i dues, que allò que els sembla una lliure elecció no és més que una elecció induïda pels altaveus mediàtics i per un mercat àvid de pretextos que ens incitin al consum innecessari.

Hi ha persones d'altres orígens que viuen a Catalunya i que expressen el seu astorament al veure el menyspreu que els catalans mostrem per la nostra cultura popular. Això és el que em deia la violoncel·lista australiana Gabrielle Deakin referint-se a l'escola del seu fill: “Cada Nadal em barallava molt a la seva escola perquè els feien cantar cançons nord-americanes o cançons del Club Súper 3. És a dir, de tot menys nadales catalanes. Increïble. No podien fer coses religioses, perquè era una escola laica, i com que les nadales acostumen a parlar del nen Jesús o de coses així, no es podien cantar.

I jo m'hi barallava, perquè, com he vist en altres llocs del món, la màgia de les nadales està en el fet que acostumen a ser la música popular més bonica i formen part d'un repertori que tota la família coneix. Jo, com a professional de la música, crec que els nens haurien de partir de la seva pròpia cultura musical, de les arrels musicals del país, perquè després tot és més fàcil. Aquesta desídia per les coses de Catalunya és molt trista. Quan els nens catalans aprenen les seves cançons, no aprenen només música, també enriqueixen el seu vocabulari, coneixen la història del país i s'assabenten de com era la vida abans. Si neguem aquest patrimoni i ens dediquem a fer-ho tot políticament correcte ens trobarem que, per molt bona que sigui la intenció, serà una cultura feta d'ara i sense cap arrel.” Són paraules d'una australiana.
Víctor Alexandre
Escriptor i periodista
www.victoralexandre.cat