Allò que roman

Víctor Hidalgo

Publicat: el 15/febrer
Opinió| Columnes

En paraules d'un estimat professor de filosofia, allò que es mou ho fa en relació amb una altra cosa que està quieta. Si tot es mou, el més probable és que estiguem en caiguda lliure. En aquest escenari, un objecte que queda quiet passa a ser un projectil. Un projectil que, a ulls del cos que cau, sembla moure’s a gran velocitat, fent així perillar la integritat de la massa en moviment.

A través de la finestra d’Overton, podem veure com l'espectre polític espanyol ha patinat a la vora d'un pendent gelat que, fa cosa de deu anys, relliscà i caigué en la histèria col·lectiva de la postmodernitat. Ara, patint d'un adamisme polític terminal, l'establishment polític (des de la CUP fins al Partit Popular) no reconeix altra base moral/intel·lectual que no sigui l'imperant relativisme moral. La seva caiguda no té frens. La irrupció de Vox en les institucions ha sigut el projectil que ha impactat en el cor de l'establishment. Des del Parlament Europeu fins als plens municipals, ha articulat políticament les inquietuds d'aquelles persones amb sentit comú entès fora de les nocions de "progrés moral" o 'wokisme'.

Qualsevol persona que assisteixi a un ple municipal podrà constatar que el debat real es redueix a un enfrontament entre Vox i la resta de formacions polítiques. La dinàmica s'ha convertit en una oposició constant on la formació verda esdevé l'únic actor que desafia el consens establert, mentre la resta de partits, independentment de la seva etiqueta ideològica, convergeixen en un mateix discurs homogeni.

Així doncs, en aquesta caiguda lliure en què es troba el sistema polític, el projectil que semblava ser un perill resulta ser l'únic punt fix capaç de mesurar la velocitat de la desfeta. Potser, al final, el problema no és el projectil, sinó la deriva descontrolada d'una massa que ja no sap què és estar fonamentada.

VÍCTOR HIDALGO GARCIA és militant de Vox Sant Cugat