El consumisme i l'escac al planeta

Dimitri Defranc

Publicat: avui, a les 06:00
Opinió| Columnes

Se sol definir el consumisme com la tendència a comprar béns i serveis de forma, o bé excessiva, o bé acumulativa. Això va més enllà, però, de les necessitats bàsiques que satisfan una persona o una comunitat.

Aquest model es va desenvolupar a mitjan segle XX, quan els principals impulsors del capitalisme es trobaven davant del col·lapse teòric del model capitalista industrial. Així va sorgir l'exemple de la cullera, si teníem 40 milions d'habitants als EEUU només podríem vendre 40 milions de culleres. Amb això s'aconseguiria l'esgotament de la demanda i la indústria deixaria de tenir sentit.

Per evitar-ho, es va crear una mena d'ideologia de creixement continu i infinit de la producció per cobrir una demanda sense fi. Una ideologia semblant a les creences medievals que el mar no tenia fi, o que una espècie animal no podia ser portada a l'extinció. D'aquí fenòmens com la necessitat subjectiva no objectiva (ho necessito), el malbaratament dels productes o l'obsolescència programada.

Així, el sistema va començar a produir sense conseqüències, a contaminar sense complexos de culpa. La pràctica de la necessitat satisfeta va restar a un costat, i l'aparició dels productes com a símbol d'estatus que semblava tan sols una competència entre persones per tenir-ne més, s'ha tornat un problema urgent per al planeta.

És per això que algunes característiques del consumisme són:

Convertir articles de luxe en necessitats percebudes, com a exemple, els cotxes de luxe.

Generar demanda on no hi existeix realment.

Vincular la felicitat amb l'adquisició de béns materials.

Tornar als alts ingressos com un exemple de superació sobre unes altres qualitats, com ara la curiositat intel·lectual o l'empatia.

Tot això genera impactes, com l'esgotament dels recursos naturals, l'excés de residus i contaminació, la pèrdua de biodiversitat, etc.

Per això, com una mena d'al·licient, creem el reciclatge, però a la pràctica, en el millor dels escenaris, els productes nous només contenen un 22% de material reciclat, cas dels plàstics, dada que és més encoratjadora en el cas del cartró, que pot arribar al 70% o 90% .

Aquest model ens ha portat a un malbaratament continu, un exemple la UE, on es desaprofiten gairebé 59 milions de tones d'aliments. Per això, de les tres R, Reduir, Reutilitzar i Reciclar, la primera R ha de ser la més important.

Actualment, a la nostra ciutat, ens manquen estudis específics sobre la finalitat dels residus urbans. On hi van, més enllà de les plantes de reciclatge? Demanem una investigació de tot el cicle dels nostres residus i poder crear així campanyes més específiques per a la consciència de les futures i actuals generacions i el correcte racionament dels recursos naturals, ja que en el tauler, l'escac al planeta significarà l'escac mat a la nostra salut i benestar.

Dimitri Defranc és membre de PACMA Sant Cugat. Biòleg, comunicador científic i historiador de les ciències.