L'estupidesa de fer remakes d'obres mestres

Víctor Alexandre

Publicat: el 4/octubre
Opinió| Columnes

Mai no he estat gaire amic dels remakes cinematogràfics. I no només perquè és gairebé insòlit que aconsegueixin estar a l'alçada de l'original, sinó perquè en general són meres operacions comercials. Ja fa anys que Hollywood, immersa en una profunda crisi de creativitat, ha optat per mirar enrere i fer noves versions dels seus clàssics. És més fàcil copiar que crear. L'operació consisteix a actualitzar alguns elements de la trama, posar-hi cares noves amb actors d'avui i contractar un director de talent inferior al del mestre que va realitzar el film original.

Ara mateix em vénen al cap els casos de "Psicosi" (1960), de Hitchcock; Ben Hur" (1959), de William Wyler; "Desafiament total" (1990), de Paul Verhoeven; "La pantera rosa" (1963), de Blake Edwards; "Els gossos de palla" (1971), de Sam Peckinpah; "El planeta dels simis" (1968), de Franklin J. Schaffner; "El professor guillat" (1968), de Jerry Lewis; o "El quintet de la mort" (1955), d'Alexander Mackendrick. Les versions més recents que se n'han fet són pel·lícules absolutament inútils sense cap més afany que recaptar diners a costa d'una obra anterior infinitament més bona.

I és que, des del punt de vista artístic, fer remakes de pel·lícules que figuren en la història del cinema com a obres mestres és una estupidesa com una casa de pagès. Si Hitchcock ja va fer "Crim perfecte", si "Billy Wilder" ja va fer "Sabrina", si Robert Wise ja va fer "Ultimàtum a la terra", a què treu cap fer-ne una versió mediocre? Es podria admetre una segona versió com a recurs, si l'original hagués desaparegut i no fos possible gaudir-lo, però aquest no és el cas. Tots els films originals esmentats estan a l'abast del públic d'arreu del món, cosa que deixa sense sentit la realització d'un remake. Posats a fer, els únics remakes admissibles serien els basats en pel·lícules mediocres; superar-les no seria gens difícil.

El més trist és que aquesta febre del remake neix de la poca consideració que es dispensa al cinema encara avui amb relació a la pintura, l'arquitectura o la literatura. Mentre tothom entendria que és un disbarat repetir "La Gioconda", de Da Vinci; "La jove de la perla", de Vermeer; "La Pedrera", de Gaudí; o "Solitud", de Caterina Albert, es considera del tot normal repetir una obra cinematogràfica. D'aquí que algunes pel·lícules clàssiques en blanc i negre hagin patit l'atac d'un acoloriment o que les televisions potinegin les projeccions superposant-hi rètols que anuncien productes de la cadena. Oi que ningú no gosaria enganxar l'anunci d'un programa de televisió en un angle dels quadres de Ramon Casas? Naturalment que no. Seria un atemptat a l'obra pictòrica. Doncs l'obra cinematogràfica no gaudeix d'aquest respecte i els atemptats són constants i sistemàtics. Un dia en parlarem més extensament, d'això.

Tanmateix, per sort, de tant en tant -molt de tant en tant-, algú roda un remake que no és una operació industrial, sinó un film seriós i respectuós. Aquest és el cas de "Living" (2022), una versió britànica d'un clàssic meravellós d'Akira Kurosawa: "Ikiru" (1952). "Ikiru" és una obra exquisida que aborda temes profunds, com l'existència i la mort a través de la figura d'un home que abans d'anar-se'n d'aquest món voldria estar segur que la seva vida ha tingut sentit i ha estat beneficiosa per a altres persones. Si no heu vist "Ikiru", no us la perdeu. És una joia del cinema. I si, tot i ser més nova, tampoc heu vist "Living", amb una interpretació gegantina de Bill Nighy, no deixeu de veure-la igualment, ja que, més que un remake, és un esplèndid homenatge a "Ikiru". Això sí, veieu-les per ordre, si us plau.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista