Som éssers humans, no digitals

Víctor Alexandre

Publicat: el 26/juliol
Opinió| Columnes

Ara fa uns dies, en una entrevista a un mitjà de comunicació de Sant Cugat, el senyor Joan Torras, de Delivery Executive Industry, empresa vinculada a la multinacional alemanya GFT, especialitzada en la digitalització empresarial, parlava sobre la importància d'un món digitalitzat pels molts beneficis que comporta quant a operativitat, efectivitat, seguretat, immediatesa, etc., especialment en sectors com la ciència, la salut, els negocis, la indústria, l'administració, la lluita contra el frau, etc. No ho deia així, però se sobreentenia i tenia raó, ja que els avantatges són immensos i ben visibles. Però, com passa amb els medicaments, també la digitalització té les seves contraindicacions, contraindicacions que en alguns casos són molt lesives fins al punt que, talment com un llençol curt, allò que arreglen per dalt ho espatllen per sota.

El senyor Torras diu: "La digitalització és que les dades d'una empresa i tota la seva informació estiguin en ordinadors i es puguin manipular per mitjans tecnològics. Implica que no hi hagi informació en paper ni processos manuals, que no hi hagi sempre una persona al darrere. Un exemple molt clar és la banca digital, ja no cal anar a una oficina. O els neobancs, que són bancs que s'han creat amb noves llicències directament digitalitzats. [...] Si et fa pànic un ordinador o la tecnologia, tindràs una dificultat. En qualsevol professió, has d'aprofitar la tecnologia. Si a casa tens problemes amb l'ordinador, enfronta-t'hi. Estàs envoltat d'eines digitals, utilitza-les".

És obvi que el senyor Torras és un fan de la digitalització i, com a fan, només veu les excel·lències del seu objecte d'adoració. Parla, a més, influït pel lògic domini que ell té del camp digital com a professional que és. Però hi veig un substrat d'altivesa en el seu discurs. No dic pas que sigui intencionada, en absolut, però la traspua i resulta ofensiva per a aquell sector de la societat que, per raons d'edat, en pateix -i ho remarco: en pateix- les conseqüències, siguin promogudes pel sector públic o pel sector privat. Quan els digitalistes diuen que amb "la banca digital ja no cal anar a l'oficina" no pensen en la gent gran, no pensen que justament el que vol la gent gran és anar a l'oficina i parlar amb una persona, no amb una màquina des de casa; no pensen en l'aclaparament que suposa per a una persona gran haver de passar per l'adreçador digital tot sentint-se ruc, caduc o ignorant. Fixem-nos que les entitats bancàries -amb un volum de negoci que els surt per les orelles- no sols han suprimit -o estan suprimint- l'atenció al públic darrere el taulell, també estan eliminant les agències de barri i de molts municipis. Hi ha pobles que se n'han quedat sense. I allà on n'hi ha, el contacte humà ha quedat restringit a la visita concertada via online, amb el greuge que això comporta per a la gent gran. D'això, alguns, en diuen progrés.

Dir a la gent gran que si els fa pànic la tecnologia tindran dificultats, és una amenaça revestida de consell. Només falta rematar-ho dient-los: "Si us agrada, bé, i, si no, poseu-vos-hi fulles". O aquesta altra: "Si ets gran, et fots, perquè el món és nostre, dels més joves; vosaltres, la gent gran, sou andròmines i feu nosa; no teniu res a ensenyar-nos". Però, ves per on, com que hem eliminat els processos manuals, resulta que quan falla el sistema digital, quan es produeix una fallida informàtica com la del 19 de juliol passat, el món es col·lapsa en pocs segons i queda sumit en el caos. No vull pensar de quin caos humà i econòmic estarem parlant quan la fallida, en comptes d'unes hores, duri dies.

No es tracta de renunciar als avantatges de la tecnologia, es tracta d'evitar que sigui excloent i que impliqui la deshumanització de la societat. Es tracta d'entendre que la societat és diversa i que la configuren diferents generacions, cosa que fa que aquella tecnologia que per a un adolescent és bufar i fer ampolles, per a una persona gran és com llegir un jeroglífic. I no és pas perquè aquesta persona gran sigui ruca i el jove sigui llest, és perquè per raons d'edat són senzillament diferents. Cal entendre-ho i ser pacients per tal que ningú no se senti discriminat per raons d'edat.

Els digitalistes impacients, tanmateix, no han de patir. En un quart de segle, la gent gran d'avui que tant els molesta ja haurà desaparegut. El que no haurà desaparegut serà la gent gran. De gent gran sempre n'hi haurà. I la gent gran de demà seran ells, els digitalistes d'avui. Estaria bé, per tant, que comencessin a preguntar-se com els tractaran els seus contemporanis més joves.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista