Carme Elias i Rita Hayworth, unides per l'alzhèimer

Víctor Alexandre

Víctor Alexandre


Publicat: el 12/juliol
Opinió| Columnes

Amb aquestes línies vull agrair a Carme Elias el regal i el privilegi que ha estat per a mi la Lectura que va fer del meu text 'Jo no volia ser Rita Hayworth', el 8 de juliol passat, al Teatre Akadèmia, en el marc del Festival Grec Barcelona. L'entusiasme i la dedicació que hi havia posat aquests darrers mesos ja m'havia commogut, però el dia de la funció va ser meravellós. Entre el públic, a més, teníem persones que ja coneixien l'argument perquè havien llegit el llibre i volien reviure'l a l'escenari.

L'alzhèimer és una malaltia despietada que, talment com un virus a l'ordinador, et va esborrant de la memòria totes les coses que has viscut i que t'han fet ser com ets. Avança inexorablement sense que puguis fer res per aturar-lo. No hi ha cap combinació de tecles miraculoses a què puguis recórrer per salvar com a mínim les coses que més estimes. I encara bo si només fos això, perquè després de les coses que s'esborren, s'esborren també les persones. Les persones més estimades també s'acaben apagant com s'apaga un dia l'alè dels vells centenaris. I quan finalment restes sol en la foscor, ja és massa tard perquè t'adonis que l'objectiu real d'aquell virus no eren ni les coses ni les persones que s'han fos pel camí, aquestes eren només esculls que el virus, talment com un tanc, ha esclafat al seu pas. L'objectiu real eres tu.

Víctor Alexandre i Carme Elias (al centre), al final de la representació de l'obra dilluns passat / Foto: Laura Collado (cedida)

Podeu imaginar com va ser d'emocionant veure la interpretació que Carme Elias feia de Rita Hayworth, agermanades totes dues per una mateixa malaltia. Tots els que érem allà sentíem un respecte immens per la Carme i seguíem una per una les seves paraules com si fossin delicades copes de cristall que el més lleu descuit pogués trencar. El silenci, en el teatre, no és només l'absència de soroll; el silenci, en el teatre, és també un estat d'ànim, l'estat d'ànim del públic. El silenci és una prova de respecte pel treball de l'actor, però no només. El silenci diu a l'actor que el públic és amb ell, que és al seu costat i que junts avancen a través del text. Va ser un goig viure aquest silenci mentre la Carme parlava, perquè no és únicament una actriu meravellosa, és també una persona meravellosa que no es mereix la mala jugada que li ha fet la vida.

El Teatre Akadèmia té una estructura que afavoreix enormement la comunicació no verbal entre els actors i el públic, i Guido Torlonia va fer un subtil i elegantíssim treball de direcció acompanyant el text amb algunes imatges que ajudaven a contextualitzar el moment o les situacions. Quant a les actrius, he de dir que van estar extraordinàries: Aida Llop va construir una infermera plena de tendresa que amaga una tòxica vivència personal; Isabelle Bres ens va oferir una doctora que en un moment determinat, oblidant allò que representa, no pot evitar revelar-nos la seva circumstància; i Marta Margarit va ser Yasmin, la filla de Rita, l'única persona que veritablement l'ha estimada. Gràcies al talent de les actrius, tres dones profundament emotives, tres dones profundament humanes.

Només puc dir, per tant, que vam viure una representació màgica, una representació que cap de les persones que érem allà, amb la mirada posada en la Carme, oblidarem mai. Ella potser sí; nosaltres, no. L'endemà, la Carme i jo vam enraonar molta estona per telèfon. Estava molt contenta per la vetllada viscuda i se sentia amb energia per repetir-la en altres llocs. Amb tot, en un moment de la conversa em va dir: "Ajuda'm a recordar, Víctor, perquè se m'estan començant a esborrar les imatges d'ahir".

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista