Per què no retornem el Concurs a la plaça Barcelona?

Víctor Alexandre

Publicat: el 5/juliol
Opinió| Columnes

La Festa Major de Sant Cugat, que tot just hem celebrat, ha tornat a posar en relleu el tema del Concurs d'Arrossos per la quantitat de persones que s'hi han apuntat. Concretament, 5.000 persones. És un èxit, sens dubte. Un èxit que demostra que la idea inicial va estar molt ben trobada. Però penso que caldria no deixar-se enlluernar per l'índex de creixement progressiu de l'arrossada i reflexionar sobre si aquesta massificació és positiva o negativa. Ho dic, perquè seria una llàstima que morís d'èxit. Diu la dita que si tibes massa la corda, arriba que es trenca.

El Concurs, impulsat per la Penya Regalèssia entre els anys 50 i 60 del segle passat, quan Sant Cugat tenia uns 10.000 habitants, va néixer a la rambla del Celler, més enllà de la qual tot eren camps. Els canvis experimentats per la ciutat van portar el Concurs d'Arrossos a la plaça Barcelona, que és on realment va arrelar perquè tenia un caliu que cap altre lloc li podia donar. Però ara som 100.000 habitants i ha augmentat el nombre de peticions per participar en el Concurs. Desconec la xifra exacta de colles que pot encabir la plaça Barcelona, però el nombre de focs crec que oscil·la entre els cinquanta i els vuitanta, i, consegüentment, havent arribat al límit de la seva capacitat, es va prendre la decisió d'encabir la gent en altres carrers. I és aquí on em sembla que hem tocat os, perquè aquesta extensió infinita, avui aquí, demà allà, talment com un xiclet, topa frontalment amb l'esperit del Concurs de la plaça Barcelona.

La plaça Barcelona és potser la plaça més bonica de la ciutat. És una plaça que, malgrat algun esguerro arquitectònic posterior que no s'hauria d'haver permès, conserva l'ànima del poble que va ser Sant Cugat. I un dels seus encants és que és una plaça petita, estimada i protegida pels seus veïns i amb un caliu que difícilment el trobem en altres indrets. És lògic, per tant, que el Concurs d'Arrossos hi arrelés. Va arrelar perquè és un lloc immillorable, un lloc que crea un clima de comunitat perfectament apamada dins del qual tots els participants estan a l'abast de la vista i on tothom, amb igualtat d'esforç, d'il·lusió i d'afany, se'n sent membre. L'extensió a altres artèries de la ciutat (enguany a l'avinguda de Can Volpelleres) desvirtua aquesta essència i se la carrega dràsticament. No dic que sigui dolenta, dic només que en destrueix la identitat original i la transforma en una altra cosa. Respectable, bonica, festiva? És clar que sí, però és una altra cosa.

Del que exposo aquí, algú potser en dirà romanticisme. Molt bé, i què? Què té de dolent el romanticisme? És millor el materialisme? El principal atractiu del Concurs d'Arrossos era la plaça Barcelona. Som humans, i precisament perquè ho som no en tenim prou d'omplir el pap, ens agrada fer-ho, a més, en un entorn acollidor, en un lloc amb entitat pròpia, i això ho aportava la plaça Barcelona, una plaça que, com tot a la vida, té els seus límits.

Permeteu-me dos exemples: la sala Zeleste i La Cova del Drac. La primera, era al carrer de l'Argenteria de Barcelona; la segona, al carrer de Tuset. En tancar-se, Zeleste va reobrir al carrer dels Almogàvers en un espai més gran, i La Cova del Drac ho va fer a la plaça Adrià i després al carrer de Vallmajor. Molt bé. Però no és el nom el que fa la cosa, sinó el lloc. Amb el canvi d'ubicació, els dos emblemàtics locals van perdre el marc original i, en perdre'l, van perdre també l'encant i la història. Podem dir-ne Zeleste o La Cova del Drac de qualsevol lloc, i tant, que sí!, però tota la història que hi havia atrapada en les parets originals ja no hi serà. Conservem, doncs, el Concurs d'Arrossos de la plaça Barcelona, que era el clàssic, i no en fem extensions que mai no podran reproduir l'esperit original.

Agafem els castellers, com a exemple. Hi ha ciutats que tenen una colla vella i una colla jove, i totes dues conviuen harmònicament. Per què no podem fer el mateix amb el Concurs d'Arrossos? El de la plaça Barcelona, com a colla vella, i el dels nous arrossos, com a colla jove. Quin problema hi ha? Fins i tot, per molt que estiréssim el Concurs per la ciutat, tard o d'hora hauríem de posar-hi un topall. Oi que la cohesió entre els comensals d'una taula rodona no és mai la mateixa que en una taula rectangular? Oi que una taula rodona genera una unitat que una taula rectangular trenca? Doncs la plaça Barcelona és l'equivalent a una taula rodona; l'escampada de taules en altres llocs no és res més que una taula rectangular infinita. A Sant Cugat hi ha espai per a tothom, el que és impossible és encabir tothom en un mateix espai.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista