Que ens deixin tranquil·les

Lucía Recolons

Publicat: el 10/març
Opinió| Columnes

Cada any, al llarg de la setmana que precedeix el 8-M, podem veure articles, reportatges i publicitat de tota mena sobre els assumptes que aparentment concerneixen les dones. Alguns d'ells, sembla que només existeixen durant aquesta setmana concreta i desapareixen.

Això em fa reflexionar sobre el que la societat considera "hegemònic", és a dir, els problemes que concerneixen a tota la societat que, en general solen ser masculins. Aquests són els problemes dels quals es parla sempre, suposo. L'"alteritat" del gènere femení resulta especialment molesta, si prenem en consideració que aquesta representa més del 50% de la població mundial.

Resulta paradigmàtic que els problemes que patim les dones únicament ens concerneixen a nosaltres. Si tenim en compte el percentatge anterior i la nostra interrelació en un context social o en un context en el qual la dona forma part de la societat, considerar que un problema que concerneix "únicament" al 50% i no està intrínsecament relacionat amb la societat en el seu conjunt, ja sigui de manera directa com indirecta és, al meu mode de veure, mentir-se a un mateix.

És literalment considerar que la meitat de la població no es relaciona amb l'altra meitat.

No obstant això, resulta que quan existeix un problema individual que concerneix i es dirigeix directament cap a la llibertat d'un individu concret, i aquest individu concret és una dona, el problema es torna de tota la societat i és aquesta qui ha de decidir per tu.

Això es fa especialment palès amb la natalitat, tema que sorgeix sempre durant aquesta setmana. El tema sembla que només concerneix el "col·lectiu" dones, i, a més, de manera individual. I, en la pràctica, en relació amb la maternitat i l'embaràs, així hauria de ser.

Però, per la meva experiència personal puc dir que no, no és així. No és així des del moment en el qual, en una conversa informal amb algú a qui acabes de conèixer, et pregunta per què, sent tan bufona -la floreta prèvia que no falti- no tens fills.

No és així des del moment en el qual, en una entrevista de feina, sigui de manera directa o indirecta, et pregunten si estàs casada i si tens fills o intenció de tenir-los.

No és així des del moment en el qual, quan tens parella, la teva família de manera conscient o inconscient, et fa brometes per esbrinar quan tindràs fills per saber si seran avis/tiets/besavis.

El més trist, és que totes, en algun moment o altre, hem viscut alguna d'aquestes experiències, i sí, la pressió se sent. I ningú més que tu i, si la tens, la teva parella, sabeu exactament el moment en el qual et trobes i us trobeu, i les experiències viscudes en relació amb la natalitat o maternitat.

En paraules d'Esther Vivas, "la maternitat és un dret que no pot vulnerar el dret de tercers", i, com a tal, una és lliure de triar si vol exercir aquest dret o si pot exercir-lo. I insistir de manera constant en això, en tots els escenaris possibles i per part de gent que ni tan sols has arribat a conèixer mai és esgotador per a la dona que ho pateix.

Així i tot, entreveig un mínim canvi en aquest sentit en el conjunt de la societat, especialment entre els joves i no tan joves com jo. Des d'aquí m'agradaria agrair i animar a seguir amb aquest canvi i simplement demanar també a tothom que a les dones en edat fèrtil sense fills ens deixin tranquil·les, que ja decidirem quan vulguem si volem o no tenir fills i si podem o no, però que en qualsevol cas, aquesta decisió mai serà d'incumbència de ningú més que nostra.

LUCÍA RECOLONS és membre de Dones en Comú